contes infantils, però no tant

Pablo Mendoza Casp


versió original, no traduïda

primera edició

© 2017, del text: Pablo Mendoza Casp
© 2017, de les il·lustracions: Kati Casp
© 2017, del disseny i la maquetació: Pablo Mendoza Casp

edita: Pablo Mendoza Casp

ISBN: 978-84-697-5530-3





dedique este llibre al meu fill, qui, entre els 6 i els 8 anys, ha contribuït decisivament a la seua creació





el pèl rebel
--------------

	El dilluns de matí, la mare de Lluís el pentinà abans de portar-lo al col·legi. Tot el seu cabell anà a on l’obligava el batidor, però en la coroneta un pèl es mantenia dret cap amunt i no es deixava dominar. Ella banyà la coroneta de Lluís amb un poc d’aigua, per tal de doblegar eixe pèl. Com que el xafaven altres pèls banyats que tenia damunt, el pèl rebel es quedà tombat i la mare de Lluís somrigué satisfeta. Però quan ja anaven pel carrer, els cabells de Lluís s’eixugaren i el pèl rebel féu «doing!» i es tornà a estirar cap amunt. Àngels, que aixina és com deien a la mare de Lluís, veié el pèl dret i arrugà el nas amb expressió de contrarietat, però no pogué fer res perquè ja havien eixit de casa.
	L’endemà, dimarts, Àngels tornà a pentinar el seu fill. Tots els cabells es deixaven dur a on ella volia, però el pèl rebel es mantenia dret com un pi. Esta vegada Àngels no estava disposada a deixar que un simple pèl la vencera i banyà el pèl de Lluís no amb aigua, sinó amb gomina.
—Ara sí que no podrà alçar-se eixe pèl antipàtic! —comentà amb un somrís malèvol.
	En eixir al carrer, un bufit fort d’aire rebolicà els cabells de Lluís. Sa mare amb la mà els tornà al seu lloc, però el pèl rebel féu «doing!» i es quedà plantat. Àngels bufà de disgust i li passà la mà per damunt moltes voltes, però no pogué doblegar-lo.
	El dimecres de matí, quan Àngels començà a pentinar el seu fill, digué triomfalment:
—He comprat el fixador més potent del mercat. Hui eixe pèl maleït ja no es podrà resistir!
	Efectivament, aquell fixador pareixia pegament. Tots els cabells de Lluís es quedaren rígids en la postura desitjada.
—Ha, ha, ha! —rigué Àngels, segura de la seua victòria.
	Pel camí al col·le, Lluís jugà i corregué un poc. Amb la suor, els cabells se li reblaniren un poc i «doing!», el pèl rebel tornà a plantar-se orgullosament cap amunt. Àngels pegà un crit de ràbia i començà a bufar com un bou enfadat que està a punt de llançar-se contra els qui el toregen.
	El dijous de matí, Lluís entrà en el bany com cada dia per tal que sa mare el pentinara. Allí es trobà sa mare, qui en la mà no tenia el batidor com sempre, sinó unes tisores ben esmolades que no parava d’obrir i tancar amb un soroll metàl·lic amenaçador. Àngels soltava unes rialles histèriques que feien por a Lluís, qui pensava que sa mare s’havia tornat boja. Ella li tallà tots els cabells molt curts, i especialment la coroneta li la deixà completament pelada.
—Ha, ha, ha! —rigué Àngels amb expressió cruel—. Ara eixe pèl fill d’una mala pècora ja no podrà tornar a deixar-me en ridícul. L’he vençut definitivament. Qui riu l’última, riu millor. Ha, ha, ha!
	Efectivament, el pobre pèl rebel s’havia quedat tan curt que ja no podia alçar-se per damunt dels altres, per molt recte que es posara.
	Passaren uns pocs dies durant els quals Àngels pareixia satisfeta i tranquil·la. Però un bon dia mirà el cap del seu fill i començà a pegar crits. En la coroneta hi havia un pèl més llarg que els altres que estava ben recte cap amunt: «doing!»




Roc entra en el joc
------------------------

	Roc era un xiquet de 8 anys que vivia en València. En casa tenia un ordinador amb el qual jugava a molts jocs que hi havia instal·lats. En el seu joc preferit uns soldats humans lluitaven contra uns extraterrestres molt lletjos que no pareixien persones, sinó una espècie de bestioles grans, bavoses i molt cruels. Sovint venia el seu millor amic Carles a jugar amb ell, i llavors el joc era encara més divertit, perquè s’ajudaven l’un a l’altre a lluitar contra els alienígenes.
	Aquell dia estava Roc sol en la seua habitació esperant que arribara Carles per a fer junts una partida al seu joc favorit. Com que Carles feia tard, Roc s’avorria i decidí començar una partideta mentrestant. Quan obrí el joc, notà una vibració estranya, com si de l’ordinador haguera eixit un camp elèctric que envoltava la taula i la cadira. Estava tan concentrat en el joc que tocà sense voler dos o tres tecles del teclat. Instantàniament sentí com si una aspiradora immensa l’atraguera i l’engolira. De colp ja no estava assentat en sa casa, sinó en peus en un bosc exòtic molt paregut al del joc d’ordinador. Increïble! Com podia ser això? Mirà al seu voltant. Era exactament igual que en el joc, però ara no eren simplement imàtgens en una pantalla, sinó arbres i pedres completament reals. Roc no entenia res i digué en veu alta:
—Mamà! Vine! Està passant-me una cosa molt estranya!
	La sang se li gelà en les venes. La seua veu havia canviat! Ara era la d’un home adult, i sonava com si parlara per un micròfon. Roc acatxà el cap per a mirar el seu propi cos. Era el d’un home molt musculós que duia exactament el mateix uniforme que els soldats del joc. En una mà portava un rifle làser, també idèntic al del joc. Una sospita el féu tremolar:
—Si ara alce la mà per a tocar-me el cap, em trobaré amb un casc transparent de vidre irrompible i visió de 360 graus.
	Per a comprovar-ho, intentà tocar-se l’orella, que li picava un poc, però no pogué, perquè una esfera invisible que envoltava el seu cap li detingué la mà a pocs centímetres de la pell.
—Ara ho tinc clar. No sé com, però he entrat en el joc i m’he convertit en un soldat galàctic dels qui lluiten contra els alienígenes. I ara què? No sé... Vejam si sé fer funcionar el rifle làser.
	Apuntà al tronc d’un arbre que hi havia prou llunt i disparà. Immediatament, un raig de llum eixí del canó del rifle, xiulà en creuar l’aire a una velocitat insuperable i desintegrà per complet el tronc amb un esclafit. Un instant després, la copa de l’arbre caigué a terra: bum, croc! Rebotà dos voltes i finalment es quedà allí queta damunt de la brossa, tirant fum per la part cremada.
—Uau! Quina punteria tinc! I quina potència té este rifle! Vejam ara si puc córrer ràpidament.
	Roc amollà a córrer i se sorprengué que les cames el pogueren portar a tanta velocitat que pareixia que anara en avió. Passava a prop d’arbres i altres obstacles tan de pressa que quasi no els podia ni vore. De tant en tant, les branques i brosses li colpejaven el cos, però gràcies a l’uniforme no li feien gens de mal.
—Uau! Mai en la meua vida, ni en somnis, havia anat tan ràpid! I també tinc una agilitat increïble quan esquive els obstacles! I pegue uns bots com si fóra una pantera! Vejam quanta força tinc...
	Roc agarrà una pedra gran com un cotxe i fou capaç d’alçar-la i llançar-la a molts metres de distància.
—Uau! I ni tan sols estic cansat! Açò és superguai!
	Llavors, per pura diversió, i també a fi d’explorar el seu entorn, Roc començà a córrer pel bosc. Arribà a una zona que tenia pocs arbres i moltes roques. Allí veié llums làser de diferents colors que llampeguejaven en totes direccions. En el seu intercomunicador sentí una veu que li deia:
—Soldat R009! On estaves? Et necessitem en el front de batalla! Acudix immediatament al sector CMM08 i ataca el canó extraterrestre que està llevant molta vida a les nostres tropes!
	Roc es quedà molt sorprés.
—Caram! I ara què faig? Obeïsc? Però i si em ferixen o me maten? I a més, no tinc ni idea on està eixe sector.
	En l’esfera transparent del seu casc, que resultà ser també una pantalla de projecció, aparegué una fletxa lluminosa roja intermitent que li indicava la direcció. Un so d’alarma li atronava en les orelles. Roc començà a córrer en la direcció indicada i el so deixà de turmentar el seu oït.
—Doncs bé, vaig cap allà. Almenys no em canse ni sue. Com que no sé si tot açò és real o un somni, per si de cas aniré amb precaució.
	Quan Roc arribà al sector de batalla, la indicació del seu casc-pantalla canvià. Ara un signe roig intermitent en forma de diana envoltava la part del casc a través de la qual Roc veia una espècie de polp verd enorme i repugnant que, de tant en tant, soltava uns rots que produïen bambolles d’una bava verinosa, la qual primer s’estenia per l’aire i després queia sobre els soldats humans i els causava molts danys. Roc es posà a cobert darrere d’una roca i començà a disparar al monstre. Els altres soldats pareixien faves: no es protegien, sinó que s’acostaven molt i disparaven des de ben prop, de manera que les bambolles verinoses els causaven moltes baixes. Roc estava apostat a una distància segura a on el verí no arribava, però el raig làser del seu rifle sí que arribava a l’alienígena, que no es menejava, així que era impossible errar el tir. Ni tan sols calia tindre bona punteria. L’extraterrestre bavós era molt poderós i feien falta molts dispars de rifle làser per a destruir-lo. Després d’un temps, tots els soldats humans havien mort, amb excepció de Roc, qui des de la seua posició segura no deixava de disparar. Llavors el monstre començà a menejar-se lentament en direcció cap a Roc.
—Aha! Això vol dir que eixa cosa no és una espècie de torre de defensa immòbil, sinó més bé com un canó que es pot desplaçar. El seu poder principal és que pot atacar i fer molt de mal a molts enemics alhora. D’altra banda, el punt dèbil és que es meneja molt lentament. Llavors jo aniré retrocedint conforme ell vaja avançant, i d’eixa manera no em podrà fer res, mentres que jo no deixaré de disparar-li fins que me’l carregue. Al cap i a la fi, tinc tot el temps del món!
	I aixina fou com Roc es convertí en un heroi, perquè conseguí destruir una unitat alienígena molt poderosa i guanyar una batalla que sense ell haurien perdut. El resultat d’aquella batalla fou inesperat i decisiu per a la victòria dels humans. Roc estava molt orgullós de la seua intel·ligència. Gràcies a ell, tot el sector estava pacificat i assegurat.
	Ara la seua missió consistia a patrullar la zona per a vigilar-la i avisar de possibles noves incursions enemigues. El sector era molt gran, tenia molts quilòmetres quadrats, però després d’uns mesos, Roc ja se l’havia recorregut tantes voltes que se’l sabia de memòria i començava a avorrir-se.
—Este món és molt estrany. Passen els dies i les setmanes i els mesos, però jo mai tinc fam, ni set, ni son, ni em canse. Trobe molt a faltar la meua família i els meus amics. Tinc ganes de fer altres coses, de jugar a altres jocs. Vull anar-me’n d’ací! Però no sé com.
	Passava el temps sense que res canviara i Roc estava cada dia més desesperat. Finalment, li vingué una idea al cap:
—Fa molt i molt de temps, quan vaig entrar en el joc, estava en casa esperant el meu amic Carles. Ell i la meua família estaran preocupats, perquè em buscaran i no em trobaran. Potser ell pegarà una ullada a l’ordinador a fi de saber si jo havia estat jugant. Necessite que torne a tocar les tecles que jo vaig tocar sense voler. Amb un poc de sort, provarà diverses combinacions i conseguirà trobar la correcta. I potser d’eixa manera conseguiré tornar a casa. No sé de quina altra manera seria possible tornar.
	Roc començà a cridar amb totes les seues forces:
—Carles! Caarlees!! Caaarleees!!!
	Però res. No li feia mai mal la gola, però es cansà de no tindre èxit i pensà:
—Si jo cride, em podran sentir els qui estan en este món. Però Carles està en un altre món i és llògic que no em puga sentir. Intentaré el contacte amb telepatia.
	Roc tancà els ulls, es concentrà i pensà molt intensament en el seu amic, dient-li:
—Carles! Toca el teclat! Per favor, toca les tecles, fes-me tornar a casa!
	De colp, un remolí potentíssim féu desaparéixer tota la vegetació i les roques que l’envoltaven. Sentí com si pujara i baixara per les montanyes russes. I... plop! Sense més ni més allí es trobà, assentat en la seua cadira, davant del seu ordinador, al costat del seu amic, que acabava de pegar un bot a un costat i el mirava amb els ulls molt oberts perquè no es podia creure lo que acabava de vore.
—Com has fet això? Fa ja temps que he arribat i t’estava cridant, però no apareixies. Li ho he dit a ta mare, que està molt preocupada. M’ha vingut a la ment la idea de mirar l’ordinador, per si mos hi havies deixat alguna nota, he tocat unes tecles arreu per tal d’encendre el monitor, i de colp he sentit una descàrrega elèctrica, un bufit i has aparegut tu del no-res. Dis-me com ho has fet!
	Roc el mirà somrient i digué:
—Uf! Si jo et contara...
—Conta, clar que sí, conta!




les gàrgoles
----------------

	Hui en dia les úniques gàrgoles que existixen són estàtues, i normalment les pots vore en les parets exteriors d’alguns edificis. Però fa molt i molt de temps, les gàrgoles existiren de veritat. Eren uns animals que vivien en un país que està molt i molt llunt d’ací, més enllà de les montanyes i més enllà del mar. Eixe país es deia Gargòlia.
	Les gàrgoles tenien un cos paregut al d’una persona, però més gran i molt més musculós. Sobretot el seu pit era enorme i fortíssim. Tenien cap de pantera amb dents llargues i afilades. Les dos pates de davant tenien garres com les d’una pantera, mentres que les dos pates de darrere tenien garres com les d’una àguila. La cua era llarga com una serp i acabava en una punta afilada i dura com la d’una llança. Les seues dos ales no tenien plomes, sinó una membrana com la de les rates penades. Quan una gàrgola es posava dreta, era quasi el doble d’alta que un humà, i quan obria les ales, amb les puntes podria arribar des del principi fins al final d’un autobús.
	Les gàrgoles no parlaven com els humans, però emetien un crit fort que sonava aixina: «iiiheeehiiih!». Feia molta por, i els xiquets humans sempre es ficaven a plorar quan el sentien.
	Encara que no parlaven, les gàrgoles eren molt intel·ligents, i es comunicaven amb gestos i crits diferents. No necessitaven ferramentes, perquè tenien molta força. Una gàrgola sola podia agarrar un bou gran i llançar-lo per l’aire! Tampoc necessitaven armes per a lluitar, perquè les seues garres i la seua cua eren molt afilades.
	Una mamà gàrgola no portava el seu bebé dins de la panxa fins al naiximent (com fem els humans, els gossos, els gats i altres animals), sinó que ponia ous (com fan els peixos, els pardals, els cocodrils, les palometes i molts altres). L’ou que ponia una mamà gàrgola era enorme! Era tan gran com un meló d’Alger. Després de pondre el seu ou, la mamà el covava durant seixanta dies. Quan arribava el dia seixanta-u, la gargoleta eixia de l’ou i ja podia caminar a quatre pates. En pocs dies aprenia a volar i poc després ja sabia també caçar. Les gàrgoles no menjaven herbes (com les vaques), sinó carn (com els lleons), perquè eren carnívores. Podien menjar qualsevol classe de carn, però la que més els agradava era la dels humans.
	Les gàrgoles no eren assassines; no mataven per plaer; només ho feien per tal de menjar i alimentar les seues cries. Per això, les gàrgoles es consideraven bones. Però els humans pensaven que les gàrgoles eren molt roïnes. Clar, perquè elles els mataven i se’ls menjaven!
	Un bon dia, els habitants de Gargòlia es cansaren de vore morir els seus familiars i amics. Com que no sabien què fer a fi d’acabar amb les gàrgoles, decidiren buscar ajuda. Enviaren missatgers als països veïns per a que llegiren les següents paraules en tots els pobles que trobaren: «Necessitem guerrers valents que vinguen a alliberar-mos d’estos monstres terribles. Vos recompensarem generosament.»
	De totes bandes arribaren guerrers forts i atrevits que estaven dispostos a arriscar les seues vides per tal de salvar els pobres gargolians. Els guerrers formaven un exèrcit gran, perquè n’eren cent. D’entre ells mateixos en triaren a un, el més intel·ligent, per a que fóra el seu líder. Li deien Kirian i, a pesar de ser molt jove, era el més capacitat per a l’organització i l’estratègia.
	Els gargolians explicaren que les gàrgoles eren molt perilloses perquè atacaven des de l’aire i sempre agarraven els humans per sorpresa. Volaven molt ràpides, apareixien de colp, raptaven algú i desapareixien en seguida, així que els humans mai tenien temps de defendre’s ni de contraatacar.
	En aquella època, els humans encara no tenien la tecnologia moderna i, per tant, no hi havia pistoles ni avions ni telèfons ni videojocs. Kirian es reuní amb l’exèrcit i els preguntà:
—Quines armes porteu?
—Espasa! Escut! Llança! Armadura! Arc i fletxes! Punyal! —contestaren uns i altres.
—Les espases no mos seran molt útils, perquè les gàrgoles volen, aixina que normalment estaran fora del nostre abast. L’escut i l’armadura tampoc mos serviran molt, perquè les gàrgoles no llancen fletxes ni usen més armes que les garres, les dents i la cua; al contrari: estes proteccions mos destorbaran, perquè no mos permetran moviments ràpids i àgils. Les llances no arriben molt llunt, aixina que tampoc mos serviran. La nostra arma principal seran els arcs. A banda d’això, dugau sempre damunt un punyal per a defendre-vos per si vos raptaren. Però eixes fletxes que porteu són massa xicotetes per a les gàrgoles, que són tan grans i fortes. Necessitem construir fletxes més grans i resistents.
	I això feren. Els arquers ensenyaren als altres com construir fletxes. Quan ja en tenien prou, provaren a llançar-les amb els arcs, però descobriren que els arcs eren massa xicotets i no tenien prou força per a llançar estes fletxes grans a una distància suficient. Així que construïren arcs nous, un per a cada guerrer, amb fusta molt resistent i flexible. Estos arcs nous, si es ficaven drets, eren més alts que el guerrer que els duia.
	El problema era que calia tindre molta força per a doblegar eixos arcs tan grandots i disparar eixes fletxes tan pesades, així que els guerrers hagueren d’entrenar-se molt per a posar-se ben forts. A banda d’això també era molt important tindre bona punteria, així que també dedicaren molt de temps a practicar-la. Ara bé, encertar un objectiu quet és molt més fàcil que encertar un objectiu que es meneja, i com que les gàrgoles volaven tan ràpides, els humans dissenyaren unes dianes nugades a unes cordes que les menejaven en totes direccions. D’esta manera, els guerrers conseguiren estar ben entrenats per a la lluita contra les temibles gàrgoles.
	Com que mai es podia saber on atacarien les gàrgoles la pròxima vegada, Kirian decidí repartir els guerrers entre tots els pobles. A Gargòlia hi havia deu pobles i cent guerrers, així que tocaven a deu guerrers per cada poble. Puix que deu no eren molts per a enfrontar-se a les gàrgoles, Kirian ordenà que no se separaren els deu de cada grup. I per a no deixar desprotegit a cap gargolià, els digué que aparentaren fer vida normal, però que es mantingueren sempre prop del lloc on els guerrers estaven amagats esperant les gàrgoles.
	L’endemà, Aiuaia, que era la líder de les gàrgoles per ser la més intel·ligent, reuní cinc gàrgoles jóvens i els digué en el seu idioma de crits i gestos:
—Hui és un gran dia en les vostres vides. Per fi heu acabat l’escola. Ja sabeu totes les coses que necessiteu per a ser adultes. D’ara endavant ja no vos durem el vostre menjar, sinó que vos el caçareu vosaltres mateixes. Normalment caçareu cada una pel seu compte, però hui, per ser el primer dia, anireu les cinc juntes i jo vos acompanyaré. Vos recorde breument les coses més importants que mai heu d’oblidar. Els humans són la nostra font principal d’alimentació. Per això hem de procurar que no s’acaben. Si veieu que en un poble ja queden pocs humans, no caceu allí, deixeu que es reproduïsquen i recuperen el seu nivell de població; aneu a caçar a un altre lloc. Per tal d’afavorir la seua reproducció, no heu d’atacar mai les cries ni les femelles jóvens. L’objectiu ideal són els mascles vells. Si no en trobeu, busqueu les femelles velles. I si tampoc en trobeu, caceu els mascles jóvens. No vos entretingau mai: ataqueu per sorpresa, agarreu ràpidament la vostra presa i fugiu en seguida. No caceu prop de boscos o d’altres llocs on puga haver humans amagats esperant-vos per a atacar-vos. No entreu mai en les cases dels humans: segurament és allí on guarden els seus ous (perquè mai n’hem pogut vore ni un), i probablement tindran preparada alguna trampa per a nosaltres si hi entrem. No vos confieu: els humans són més intel·ligents i perillosos de lo que pareixen. M’heu entés? Molt bé. Doncs au! En marxa!
	Dit això, les gàrgoles es llançaren a l’aire i volaren cap a un poble d’humans. Aiuaia notà que aquell dia els humans es comportaven d’una manera estranya: no hi havia ningú llunt del poble. Alguna cosa tramaven, però Aiuaia no podia imaginar què. Prop del poble veieren un mascle vell que conduïa un carro ple de palla. Era l’objectiu ideal, i les gàrgoles es llançaren en picat sobre ell. De colp, la palla del carro botà per l’aire i de baix d’ella aparegueren deu humans desconeguts que tenien en les mans uns pals molt llargs amb els quals disparaven contra les gàrgoles uns altres pals de punta dura i afilada. Tres gàrgoles resultaren ferides, una d’elles de tanta gravetat que no pogué seguir volant i caigué a terra. Aiuaia comprengué en seguida el greu perill de la situació i donà orde de fugir volant a tota pressa. Mentres es distanciaven, Aiuaia volava entre els humans i les gàrgoles per tal de protegir-les d’aquells pals assassins. Amb la seua cua i garres conseguí parar moltes fletxes, però algunes se li clavaren en la carn i li causaren un gran dolor. Quan ja estaven prou llunt d’aquells humans ferotges, Aiuaia baixà a terra perquè ja no podia més. Estava perdent molta sang. Les quatre gàrgoles jóvens volaren al cau a tota velocitat per a demanar ajuda. Sis gàrgoles adultes conseguiren arribar abans que els humans a on estava Aiuaia i l’arreplegaren.
	Eixa nit els humans feren una festa molt gran, la festa més alegre que es recordava des de feia segles. Per primera volta s’havien enfrontat a les gàrgoles i les havien vençut!
—Ja estem salvats! —exclamà algú.
—Ja no cal que tornem a tindre por de les gàrgoles! —digué un altre.
—No canteu victòria abans de temps —advertí Kirian—. Les gàrgoles són molt fortes i molt intel·ligents, i això les fa molt perilloses. Esta vegada les hem agafat per sorpresa, però la pròxima vegada estaran sobre avís i serà molt més difícil véncer-les.
	Mentrestant, les gàrgoles estaven reunides en el seu cau, molt preocupades per Aiuaia, que no sabien si es recuperaria d’aquelles ferides terribles.
—Hauríem d’anar demà totes juntes a eixe poble i matar eixos humans ferotges que mos van atacar! —proposà una.
—Sí! No podem consentir que mos facen açò i es queden sense castic! —afegí una altra.
—No! —digué Aiuaia amb veu molt dèbil—. No ho compreneu? No sé com, els humans han inventat unes armes temibles que poden matar-mos. I s’han organitzat. Segur que hauran posat per tot el país grups armats amb pals punxosos. Si demà els ataqueu, és molt possible que estiguen esperant-vos i vos maten a totes. I si no ho conseguixen, sereu vosaltres qui haureu de matar-los a tots ells per tal que no mos tornen a atacar. Però si els mateu a tots, ja no mos quedaran humans per a menjar! Hem d’acceptar una realitat: els humans ja no són tan fàcils de caçar com adés. Fins ara, caçar-los era un joc de xiquets. D’ara endavant, caçar-los serà una tasca tan arriscada que ja no valdrà la pena. Vos aconselle que els deixeu estar, que no els torneu a atacar i que d’ara endavant vos alimenteu d’altres animals.
—Que els deixem estar? Ara que s’han tornat tan perillosos per a nosaltres? Mos atacaran! Mos voldran matar a totes!
—No crec. Prompte comprendran que els hem deixat en pau i també mos deixaran en pau a nosaltres.
	Només dir açò, Aiuaia morí amb un sospir. Les gàrgoles ploraren molt per la seua líder tan valenta que havia donat la vida per tal de salvar les companyes jóvens. Després de parlar-s’ho molt, decidiren fer-li cas.
	Durant els dies següents, els humans seguiren la mateixa estratègia que tant d’èxit havia tingut la primera volta: ningú s’apartava del poble, els guerrers s’amagaven i esperaven l’atac de les gàrgoles. L’única cosa que variava cada vegada era l’amagatall dels guerrers, per tal que no fóra previsible per a les bèsties alades. Però per molt que esperaven, les gàrgoles no venien.
	Després de dos setmanes, els humans es tornaren a reunir. Un vell del poble digué:
—No podem seguir esperant. Si no anem a treballar els camps, no tindrem collita i mos morirem de fam. Però si anem als camps, mos haurem de dispersar, i llavors no tots podrem tindre la protecció dels guerrers. Hem de fer una guerra contra les gàrgoles i matar-les a totes per tal que mai tornen a ser un perill per a les nostres famílies.
—Una guerra costa sempre moltes vides i ha de ser l’última opció —contestà Kirian—. Potser les gàrgoles mos han agafat por i mos deixaran tranquils d’ara endavant. Podríem intentar parlar amb elles per tal d’arribar a un acord de pau.
—No, no! Impossible! —protestà el vell—. Les gàrgoles sempre mos han devorat, i sempre ho faran.
—A més, les gàrgoles no parlen! Quina favada més gran has dit! Com es nota que tu no has viscut ací i que no coneixes les gàrgoles! —afegí un altre humà.
	Com que tota la gent estava d’acord, Kirian digué:
—L’única manera d’acabar amb elles definitivament és trobar el seu cau. Allí acudiran totes a defendre els seus ous i, si conseguim véncer-les, no en quedarà ni una.
—I si no ho conseguiu? I si són elles qui vos maten a tots? Què passarà després amb nosaltres? —preguntà una dona.
—Si les gàrgoles mos venceren, la seua venjança seria terrible, possiblement vindrien a matar-vos a tots —contestà Kirian—. Però tenim un exèrcit gran, estem ben entrenats i som molt valents. Ho conseguirem!
	L’endemà mateix, els guerrers es posaren en marxa tots junts per a buscar les gàrgoles. Després de recórrer una bona part del país, per fi divisaren en el cel una gàrgola que portava un cérvol en les garres i volava cap a les montanyes.
—Ara ja sabem en quin bosc cacen i en quina direcció està el seu cau. Amaguem-nos en el bosc i espiem-les! —digué Kirian.
	Cada vegada que una gàrgola venia a este bosc a caçar i tornava cap a casa, els humans la seguien un tros fins que la perdien de vista. D’esta manera, s’acostaven cada volta més al cau secret de les gàrgoles.
	I un bon dia, els guerrers divisaren una cova a on entraven totes les gàrgoles que venien de caçar. Per fi havien trobat l’amagatall de les bèsties! El dia de la batalla final estava prop!
—Mira, Kirian, eixe forat és l’entrada de la cova on s’amaguen les gàrgoles.
—Que intel·ligents són! Han triat molt bé el seu cau. Està allí ben alt en la montanya, en una paret vertical de roca tan llisa que ningú pot escalar-la.
—I ara què farem?
—Explorem la montanya. Potser podrem escalar-la per la part de darrere.
—I després què? Hi ha un bon tros de paret vertical des del cim de la montanya cap avall fins a l’entrada de la cova.
—Explorem primer, a vore si podem arribar fins al cim, i després ja pensarem alguna cosa.
	I efectivament, per l’altre costat de la montanya pogueren arribar dalt del tot. Com que anaven sempre amagant-se pel bosc, les gàrgoles encara no els havien descobert. Ara que ja estaven tan prop, els humans anaven amb molta cura de no fer soroll. Esperaren que es fera de nit per a aguaitar per la paret vertical des del cim cap avall.
—No tenen ni tan sols un vigilant a l’entrada! No esperen que les pugam atacar ací!
	En els dies següents, els guerrers es dedicaren a fer unes cordes molt llargues per les quals volien baixar des del cim fins al cau. Quan ja les tenien fetes, esperaren que es fera de nit, nugaren les cordes ben fort a unes roques i començaren a descendir a poc a poc. Era una acció molt perillosa, perquè si algú perdera l’equilibri i soltara la corda, cauria des de molt alt i segur que es mataria. A més, necessitaven les dos mans per a agarrar-se a la corda, de manera que si les gàrgoles els descobriren mentres baixaven, ells no podrien defendre’s i serien presa fàcil per als monstres. Per tant, baixaven tots amb molta cura i sense fer ni el més mínim soroll.
	Després d’un temps de baixada que se’ls féu etern, per fi arribaren a l’entrada del cau. Pogueren reunir-se allí sense dificultat, perquè no estava vigilada. Com Kirian havia suposat, la cova era estreta i baixa. Allí les gàrgoles no podien volar, i per tant no disposaven del seu avantatge principal contra els humans. Esta vegada els guerrers no duien arcs ni fletxes, sinó espases, que són unes armes molt més apropiades per a la lluita cos a cos.
	De colp, en sentir el senyal acordat, els guerrers encengueren les seues torxes tots alhora. Les gàrgoles es despertaren i començà una batalla que tot lo món sabia que seria a mort. El combat fou llarg i duríssim. Les gàrgoles eren molt fortes i, a més, lluitaven amb la força de la desesperació, perquè sabien que estaven defenent la supervivència de les seues cries. En conseqüència, els monstres combateren amb molta ferocitat fins a l’última gota de la seua sang i mataren molts guerrers valents i forts que moriren com a herois, destrossats per aquelles garres mortíferes. Kirian, que anava en primera fila per a dirigir l’atac, fou un dels primers a caure mort.
	Finalment es féu el silenci en la cova. No quedava ni una gàrgola viva. Els humans havien vençut!
	Els pocs guerrers supervivents anaren al poble més proper a donar la notícia de la victòria. I a continuació caigueren a terra desmaiats, esgotats per tant d’esforç i per la tensió de tants perills mortals. Eixa nit, ploraren molt per Kirian i pels altres companys morts.
	L’endemà acudiren els gargolians des de tots els racons del país. Estaven contentíssims. Mai en la vida havien estat tan feliços. Feren una festa grandíssima, encara molt més gran que l’anterior, tan bona i llarga que els néts dels néts dels néts de les persones que estigueren en aquella festa encara parlaven d’ella.
	Quan la festa finalment s’acabà, els guerrers preguntaren:
—Quina recompensa mos donareu? Nomenareu rei a algú de nosaltres?
—No. Ací som tots iguals i no tenim reis.
—Mos casareu amb princeses?
—Una princesa és la filla del rei. Com que no tenim reis, tampoc tenim princeses.
—Mos donareu cofres plens de monedes d’or?
—A Gargòlia no hi ha or.
—Doncs quina recompensa mos donareu?
—Mireu al vostre voltant. Ara que els monstres no estan, este país és un paraís. Tenim prats verds, rius d’aigua pura, terres fèrtils, boscos plens de bolets, móres, pins pinyoners i moltes altres meravelles...
—I què?
—Si voleu quedar-vos a viure ací, vos construirem cases, vos assignarem terres i conviurem amb vosaltres en pau i harmonia.
—I això és tot!?
—Quin regal pot ser millor?
—Mos quedarem una temporada, per tal de vore si este país és tan meravellós com dieu.
	Els guerrers es quedaren a viure allí, guardaren les armes i es convertiren en llauradors. Aprengueren a disfrutar dels fruits de la terra, del pas de les estacions, de la vida pacífica i tranquil·la. Foren tan feliços com ni tan sols imaginaven que es podia ser, així que decidiren quedar-se allí per a sempre.
	Però els gargolians encara els feren un altre regal. Escrigueren la història d’aquells guerrers forts i valents que arribaren al seu país i els salvaren dels monstres. Ho escrigueren en un poema molt i molt bonic per a que tot lo món volguera sentir-lo sovint i ningú oblidara mai el coratge d’aquells grans herois.
	I aixina s’explica que la seua història pogué arribar fins a mi, i per això he pogut contar-te-la.




Pere el fort
---------------

	Saps qui ha sigut l’home més fort del món? Superman? Hèrcules? Samsó? Doncs no. Li deien Pere i era valencià.
	La mare de Pere morí quan Pere nasqué, que era el seu primer fill. El pare de Pere es posà molt trist per la mort de la seua dona. En aquella època la gent encara pensava que si beus alcohol, pots oblidar les teues penes, així que el pare de Pere es passava el dia bevent vi, cervesa o cassalla. Quan no estava dormint la mona, estava sempre o trist o enfadat, i sovint pegava palisses al seu fill amb una corretja, dient-li:
—Per la teua culpa va morir ta mare!
	Pere era molt bon xiquet, però solia pensar:
—Si mon pare em pega, serà perquè sóc roín.
	Moltes nits, quan Pere estava sol en el seu llit, plorava perquè trobava a faltar sa mare, encara que mai l’havia coneguda. Sovint somiava que sa mare estava viva, que era molt bona i guapa, que el cuidava tendrament i l’abraçava dolçament. Després d’estos somnis, Pere es despertava amb un somrís en els llavis i sentia que la vida és bonica.
	Des de ben menut, Pere s’acostumà a agafar certes postures per tal que els colps que rebia no li feren tant de mal. Cada dia feia exercici totes les hores que podia per a posar-se ben fort i poder resistir millor els colps. Corria, botava, pegava puntellades i punyades a l’aire contra enemics imaginaris i també esquivava amb molta agilitat els atacs imaginaris. A Pere li agradaven molt la verdura, la fruita i la sopa de fideus, i per això cresqué ben sa i ben fort. Quan tenia set anys, era el més alt de la seua classe i tenia tanta força com un home adult. En l’escola només hi havia un mestre que no tenia por de Pere: Roderic, el mestre d’educació física.
—Si tots els meus companys només han de fer deu flexions, per què jo n’he de fer cinquanta? —es queixà Pere un dia a Roderic.
—Per dos motius, Pere: perquè tu eres cinc voltes més fort que qualsevol d’ells, i perquè vull que et faces encara més fort. Recorda sempre que la força funciona al contrari que les monedes: si et gastes les monedes, ja no les tens, però si no gastes la força, la perds. Com més uses la força, més en tindràs.
	A Pere li agradava pensar:
—Algun dia, mon pare deixarà de beure, i llavors serà tan bo amb mi com Roderic.
	Pere no tenia amics per dos motius. D’una banda, els xiquets de la seua classe li tenien por perquè era tan gran i fort. D’altra banda, Pere pensava:
—Tinc por de tindre amics, perquè sóc roín i, si els agafe afecte, podria acabar pegant-los palisses com mon pare fa amb mi.
	Com que Pere no jugava amb ningú, tenia molt de temps lliure i el dedicava a practicar arts marcials. Aprengué jiu-jitsu, karate, judo, kung-fu i moltes més. Quan es féu fadrí, era alt com un jugador de bàsquet, ample com un lluitador de sumo, musculós com un superheroi de còmic i fort com un tractor. Les seues habilitats per a lluitar, la seua força i la seua agilitat feien d’ell un guerrer perfecte.
	El dia que Pere acabà els estudis, se sentí lliure. Ara ja podia anar a on volguera, buscar-se un treball i fer lo que li abellira. Es dirigí directament a casa per a dir a son pare que volia independitzar-se en seguida, però abans de poder entrar es trobà amb un home que estava esperant-lo a la porta. L’home anava molt ben vestit, però tenia prou mala pinta.
—Bona vesprada, Pere.
—Qui és vosté i per què sap el meu nom?
—Pere, Pere, has d’aprendre a ser més amable amb els desconeguts. Treballe per a Fidel i sé el teu nom perquè ell és l’amo d’esta ciutat i sap tot lo que passa en el seu territori.
—No conec cap Fidel.
—Ja ho sé, i precisament per això estic ací. Fidel m’ha enviat. Vol conéixer-te personalment i fer-te una bona oferta de treball. Véns amb mi?
	Anaren al restaurant més car de la ciutat. Allí, en una sala privada fabulosament luxosa, estava esperant-lo Fidel rodejat dels seus guardaespatles, que feien una mirada perillosa i amenaçadora. Quin aspecte creus que tenia Fidel? El d’un gàngster lleig i gros amb cara de roín? Doncs no. Era un home de mitjana edat, amb un físic ben agradable i una roba molt elegant. Els seus ulls eren d’un color blau molt clar, gelats com un iceberg i penetrants com els rajos X. Pere no li tenia por, però un calfred recorregué la seua esquena, perquè podia percebre clarament que aquell home era un monstre sense cor.
—Hola, Pere. Passa i assenta’t, per favor. Benvingut a la meua humil sala de reunions. No dius res? Ai, Peret, has d’aprendre a ser més amable amb els desconeguts! Em presentaré per tal que em conegues i aixina ja no et seré un desconegut. Em diuen Fidel, però, a pesar del meu nom, enganye la meua esposa amb altres dones cada vegada que puc. I puc molt sovint! Ha, ha, ha!
	Pere no rigué. Sentia fàstic. Immediatament, la cara de Fidel es posà seriosa i continuà parlant amb veu baixa, amable i freda com el tall d’una navaixa.
—Jo a tu sí que et conec bé. Hui mateix has acabat els teus estudis, estàs desitjant trobar una faena i anar-te’n de casa perquè ton pare és un borratxo. Amb la teua força i les teues habilitats per a la lluita, series un guardaespatles formidable, però vull oferir-te una faena encara millor. Vull que sigues el meu ajudant personal. Et pagaré molt bé. Segur que no trobaràs cap faena millor pagada. I a més, posaré a la teua disposició un apartament ben bonic en el millor barri de la ciutat.
	Pere havia sentit dir que este gàngster tenia controlada pràcticament tota la ciutat. Sabia que si es guanyava la seua enemistat, ja ningú s’atreviria a oferir-li un lloc de treball. Pere no trobava Fidel gens simpàtic, però pareixia que no li quedava cap altra opció, així que preguntà:
—Què hauria de fer jo exactament?
—Molt bé, Pere! Eres un xic raonable. Faràs els treballets que jo t’encarregue. A vegades actuaràs sol, altres vegades col·laboraràs amb els meus hòmens. T’observaré atentament durant un període de prova i, si et portes bé i et guanyes la meua confiança, et convertiré en la meua mà dreta.
—De què em serviria això?
—Tindràs molts privilegis, molt de poder, més diners dels que pugues gastar, totes les dones que vullgues...
	Fidel veia que res d’açò impressionava Pere, i per això afegí:
—I també tindràs completa llibertat, fora de les hores de treball, que no serien, ni de bon tros, tantes com les de qualsevol treballador normal. Vinga, Pere! Per què ho dubtes encara? Sé lo que estàs pensant: que sóc un home roín i t’encarregaré que faces coses roïnes. Però recorda que tu també eres roín. Tota la vida has estat entrenant-te per a pegar palisses.
	Pere es quedà de pedra. Aquell home pareixia tindre la capacitat de llegir la ment. Amb una amargura molt fonda i una tristor sense límits, Pere pensà:
—Probablement este tio té raó. Segurament sóc roín; per eixe motiu mon pare em pegava; per eixe motiu no tinc amics; i per eixe motiu ell vol contractar-me i tindre’m al seu costat.
	Pere acceptà el tracte. Pocs dies després rebé el seu primer encàrrec. Amb la força de les mans deformà les vies d’un tren, la qual cosa el féu descarrilar, i d’eixa manera els seus companys pogueren atracar el vagó que portava una càrrega de diners per a un banc. En la segona missió li digueren que llançara un cotxe al fons d’un barranc. Ho féu amb la força de les mans. En la tercera missió, els seus companys interceptaren un furgó de la policia que portava a la presó un home de Fidel que havien detingut. Pere amb la força de les mans obrí les portes blindades. De dins del furgó eixí un soldat, però en seguida Pere li llevà el rifle, i d’una sola punyada el féu volar per damunt dels arbres.
	Per primera volta en la seua vida, Pere tenia una espècie de família. Pareixia un poc com si Fidel fóra el seu pare i els altres gàngsters, els seus germans. Pere sabia que Fidel era massa intel·ligent i que no podia enganyar-lo. Per això sempre li deia tota la veritat. Només tenia tres secrets que no revelava a ningú. El primer era que moltes nits, quan es gitava en el seu llit enorme i luxós, se sentia sol i plorava. El segon secret era que continuava somiant sovint amb sa mare, eixa mare que mai havia conegut i que tant trobava a faltar. En els somnis, sa mare sempre el mirava amorosament i li somreia amb molt d’afecte. El tercer secret era que a Pere li agradava llegir contes infantils i imaginar-se que sa mare li’ls contava. N’havia arribat a fer una col·lecció prou gran i la tenia ben amagada per tal que ningú la poguera descobrir.
	Fidel estava molt satisfet amb Pere i prompte el convertí en la seua mà dreta, com li havia promés. Per a celebrar-ho, li féu un gran honor que mai havia fet a cap dels seus altres hòmens: el convidà a sa casa a un sopar íntim de només tres persones: Fidel, la seua dona i Pere. Quan Fidel li la presentà, Pere no se sorprengué: era una dona jove, guapíssima, amb un aire trist, i que no obria la boca si no li preguntaven. Un criat serví el sopar sense dir ni paraula. Com Pere havia suposat, el menjar fou deliciós. Fidel estava content i xarrador aquella nit. En un cert moment de la conversació, preguntà:
—Pere, què fas amb el porró de diners que estàs guanyant amb mi?
—Els estalvie.
—En el banc?
—Sí, clar.
—Mira, Pere, fill, els diners són com la força muscular: si no vols perdre’ls, els has d’usar constantment, menejar-los, invertir-los per a traure’n rendiment. En el banc es fan malbé, com els teus músculs en el sofà. Entesos?
—Sí. Però, on els pose?
—Ja en parlarem un altre dia, perquè estos temes avorrixen la meua dona. Veritat que sí, rateta?
	Quan acabà el sopar, Fidel acompanyà Pere personalment a la porta. Allí li digué:
—Hi ha un home que vol denunciar-me a la policia. Desfés-te d’ell. Li diuen Frederic. Tin, en este paper tens la seua adreça. Vull que ho faces ara mateix i que ningú mai puga trobar el seu cos. Entesos?
	Pere assentí amb el cap, perquè la veu no li eixia. Mai havia matat ningú, i esta era la primera volta que li ordenaven fer-ho. La porta de ca Fidel es tancà. Pere sentia que estava a punt de desmaiar-se. Obrí el paper. Coneixia el carrer. Es posà en camí immediatament. No s’atrevia a pensar.
	En arribar, comprovà que en el carrer no hi havia ningú que el poguera vore, tragué de la butxaca una ferramenta que els hòmens de Fidel li havien donat feia temps i obrí la porta silenciosament en un tres i no res. Els llums de la casa estaven encara encesos, la tele en marxa. En el sofà estava assentat un home amb el cabell blanc i cara de bona persona. Pere es plantà dret davant d’ell. L’home s’espantà molt, però no es menejà ni un centímetre i en seguida es tornà a relaxar. No pareixia gens sorprés, sinó que estava tranquil com si haguera estat esperant-lo. Pere preguntà:
—Tu eres Frederic?
—Sí. Què vas a fer amb mi?
—Tinc orde de desfer-me de tu.
	En aquell precís moment, Pere comprengué de colp que no era capaç de matar una persona, i que mai seria capaç de fer-ho. Llavors digué:
—Vine amb mi. Si fas algun soroll o intentes escapar, et mataré. Entesos?
	Frederic assentí amb el cap. Aquell gegant ample com un bou no necessitava una pistola per tal d’amenaçar-lo. Segur que seria capaç de destrossar un home amb la sola força de les seues mans. Pere li nugà les monyiques a l’esquena, li tapà la boca amb cinta adhesiva i el dugué fins al seu cotxe. El féu entrar en el portaequipatge, li posà una manta baix del cap a fi que estiguera còmode i el tancà allí amb clau.
	A continuació se n’anà a passejar pels carrers deserts de la ciutat dormida. Necessitava temps per a pensar què fer. Estava tan endinsat en les seues cavil·lacions que caminava com un somnàmbul, sense saber ben bé per on anava. Després d’un temps, de repent sentí uns plors que el feren tornar a la realitat. Sense pretendre-ho, havia anat a parar una altra volta a ca Frederic. Allí, a la seua porta, estava assentada una xiqueta molt menuda que plorava desconsoladament.
	Pere mai de la vida hauria fet lo que féu a continuació, si s’haguera parat un moment a pensar-ho. Però no s’ho pensà. S’acostà a la xiqueta i li preguntà amb la seua veuota:
—Què et passa, bonica?
	Ella, sense mirar-lo i sense deixar de plorar, contestà:
—Que no està Frederic.
—Qui és Frederic?
—L’home que em cuidava.
—No tens pares que et cuiden?
—Ja no. Els hòmens de Fidel els mataren. I ara també han matat Frederic. M’he quedat sola en el món!
	Pere deixà penjar un dels seus braços fins que quasi tocara terra, posà la palma de la mà en posició horitzontal i digué:
—Mira. És una engrunsadora. Vols provar-la?
	La xiqueta es girà, mirà el braç que Pere engrunsava lleugerament, el mirà fixament als ulls un moment, deixà de plorar i s’assentà en la seua mà. Era tan menudeta que el seu cul i part de les seues cames cabien en la mà de Pere. Ell sentí com si una palometa se li haguera posat damunt de la palma i l’engrunsà suaument. Ella s’agarrà amb una mà del braç de Pere i amb l’altra mà es torcà les llàgrimes de les galtes humides. Després d’un temps, digué:
—Em diuen Sofia. Ara seràs tu qui em cuidarà, veritat?
	Fins aquell moment, Pere no havia sigut conscient de lo que estava fent. Però en aquell precís instant comprengué amb absoluta claredat que la xiqueta tenia raó, i contestà:
—Sí. Anem a casa.
	Sofia es deixà portar de bona gana. Aquella engrunsadora humana tan original li pareixia molt divertida. Pere la portà a sa casa i la gità en el llit de convidats. Ella s’adormí en seguida. Llavors ell obrí un calaix, agarrà un sobre ple de bitllets grans i eixí de casa. Agarrà el cotxe i se n’anà a una ciutat pròxima. Aparcà prop de l’estació d’autobusos. Tragué Frederic del portaequipatge, el desnugà, li donà el sobre, el mirà intensament als ulls i li digué:
—Vés-te’n ben llunt, canvia de nom i no tornes mai, perquè si Fidel arribara a saber que continues viu, llavors tu i jo seríem hòmens morts. Entesos?
	Frederic, amb els ulls plens de llàgrimes, mirà Pere profundament uns moments en silenci, i finalment digué:
—Gràcies.
	Frederic se n’anà directament a l’estació i pujà al primer autobús que eixia. Mai més es tornà a saber res d’ell.
	Pere tornà a casa i es gità en el seu llit luxós. Aquella nit no plorà, però sí somià amb sa mare, que el mirava amb aprovació i alegria.
	L’endemà de matí, Pere es despertà perquè Sofia li estava palpejant el braç. Ell la mirà desconcertat, mig dormint encara, sense poder recordar qui era aquella xiqueta ni què feia allí. Ella digué amb veu alegre:
—Tinc fam.
	Mentres desdejunaven, ell l’observava. Per la seua grandària, pareixia una xiqueta de quatre o cinc anys, però pel seu comportament pareixia molt més fadrina.
—Quants anys tens, Sofia?
—No ho sé. Ma mare ho sabia, però jo no sé com comptar els anys que tinc.
—Vas a l’escola?
—Encara no. Però Frederic em deia que després de l’estiu començaré a anar-hi.
	Mentres Pere escurava els plats i les tasses del desdejuni, Sofia jugava sola i cantava.
—Per què cantes?
—Perquè sóc feliç. Tu també penses que estic boja per ser feliç i cantar?
—No.
—Els meus veïns estan sempre enfadats i, quan em veuen contenta, diuen que estic boja. Quina sort que ara visc ací i ja no són veïns meus!
—No estàs trista per la mort dels teus pares?
—Parle amb ells totes les nits quan somie. Em diuen que estan molt bé i que no em preocupe gens per ells. També em diuen que no em preocupe per mi perquè, encara que ja no tenen el seu cos per a cuidar-me directament, sempre se les apanyaran d’alguna manera per tal d’ajudar-me. Primer m’enviaren Frederic. I ara t’han enviat a tu. Prompte començaré a anar al col·le, coneixeré molts xiquets i faré amics. Tinc molts motius per a estar contenta!
—Per què Fidel matà els teus pares?
—Perquè anaven a denunciar-lo a la policia.
	Pere tragué els seus contes de l’amagatall, li’ls mostrà a Sofia i li’n llegí alguns. Ella els escoltava amb molt d’interés i aplaudia amb alegria quan alguna cosa li agradava especialment. Es passaren tot el dia jugant i rient. Quan ja de nit Sofia s’adormí, Pere anà a la policia i denuncià Fidel. Puix que coneixia bé la seua organització, eixa mateixa nit detingueren Fidel i tota la seua banda.
	L’endemà, mentres Pere i Sofia desdejunaven, ell li digué:
—He denunciat Fidel a la policia. Ja està en la presó.
	Sofia llançà els seus braços al voltant del coll de Pere, el besà en la galta i li digué:
—Molt bé. Estic molt orgullosa de tu.
	Mai ningú havia dit una cosa aixina a Pere. No ho pogué evitar, es posà a plorar allí mateix davant de la xiqueta. Ella s’assentà damunt de les cames d’ell i començà a llepar-li les llàgrimes de les galtes. De tant en tant, deia:
—Mm! Saladetes i bones! —i es reia amb alegria i pilleria.
	Prompte Pere començà a riure també i a fer-li cosquerelles. Mentres li’n feia, ella soltava rialles, agitava les cames i cridava:
—No, no! Para, para!
	Però si ell parava, en seguida Sofia li demanava més cosquerelles. I la diversió tornava a començar.
	Pocs dies després, Pere començà a treballar per a la policia, perquè volia ajudar-los a lluitar contra els criminals per tal d’evitar que altres xiquets patiren tragèdies com la de Sofia. El cap de la policia estava molt content amb Pere, perquè la seua força increïble, les seues fabuloses habilitats de lluita, la seua experiència amb les bandes de gàngsters i la seua honradesa incorruptible feien d’ell un policia excel·lent.
	Quan Pere no estava treballant, passava tot el seu temps amb Sofia, que encara no havia començat amb el col·le. Com que ell havia de fer molt d’exercici per a mantindre’s fort, s’emportava Sofia als seus entrenaments. Ella el mirava i, quan tenia ganes, l’imitava.
	Un bon dia Pere li comentà:
—M’agradaria que fores la meua filla. Jo te donaria tot l’amor que mon pare no m’ha sabut donar, i d’eixa manera el meu cor tornaria a estar en pau.
	Sofia contestà:
—Però... que no eres ja mon pare?
	Es rigueren els dos bona cosa, i després ella afegí:
—Jo crec, Pere, papà, que l’amor és com la força: com més en dones, més en tens.
	Pere adoptà oficialment Sofia i la volgué tota la vida tant com un pare pot voler sa filla. Sofia tota la vida volgué Pere tant com una filla pot voler son pare.




el dònut Panximpunfun
------------------------------

	Sabies que els dònuts tenen sentiments i pensaments com els humans? No? Doncs et contaré una història que t’ho demostrarà.
	El dònut Panximpunfun va nàixer el dia que el tragueren del forn, calentet i amb la seua forma definitiva. Panximpunfun tenia trenta germans: tots els dònuts que havien nascut en la mateixa fornada que ell. Segurament saps que, quan un bebé humà naix, primer que res el llaven i el visten; doncs quan Panximpunfun nasqué, la primera cosa que li feren fou untar-lo amb sucre per a donar-li el toc final.
	Allí estava Panximpunfun, molt content amb el seu nou vestit de sucre, rodejat dels seus germans, tots damunt de la safata, en el mostrador del forn. Panximpunfun veia la llum per primera vegada i estava entusiasmat. Mirava tot lo que hi havia al seu voltant i pensava:
—Amb quina dolçor m’ha vestit la meua mamà amb este recobriment de sucre! Amb quina tendresa m’ha posat en este bressol juntament amb els meus germans! Tinc una família meravellosa! Quines parets tan blanques i boniques!
	El nostre amic dònut començà a aprendre moltes coses sobre el món que el rodejava i que era tan nou per a ell. Per exemple: observant amb molta atenció, Panximpunfun prompte aprengué el llenguatge dels humans. En cert moment es preguntà:
—De quina raça seran eixos bebés que estan en la safata del costat? No són redons amb un forat en el centre com jo, sinó rectes i allargats.
	En eixe moment s’obrí la porta i entraren uns humans que digueren:
—Bon dia! Mitja dotzena de fartons, per favor.
	La mamà de Panximpunfun agarrà precisament sis d’eixos bebés allargats i els els donà.
—O siga, que els veïns allargats es diuen fartons —pensà ell.
	Panximpufun també va aprendre que la vida d’un dònut és prou més difícil i dura de lo que havia cregut en un principi. I és que, de la mateixa manera que hi ha humans bons i roïns, també hi ha dònuts bons i roïns. Alguns dònuts malignes furtaven el sucre dels seus germans per a ficar-se’l damunt i estar més lluents i atractius. Quina acció més lletja! Això no es fa!
	Novament una humana entrà a ca Panximpunfun acompanyada d’una altra humana molt pareguda a ella, però prou més menuda. Ell, que es fixava molt i pensava molt, va deduir que havia de ser la seua filla, i també deduí que els humans no naixen acabats com els dònuts, sinó xicotets, i necessiten temps per a fer-se grans, forts i sabuts, i aixina estar ben cuits.
—Què vols que et compre la mare per a almorzar?
—Un dònut.
—Este? —preguntà la mare de Panximpunfun, assenyalant-lo. Ell es ficà molt orgullós que l’escolliren a ell. Pensà:
—Quina alegria! Ara tindré una nova família! Segur que la dona vol adoptar-me, i llavors la seua filla serà la meua germana!
	La xiqueta el mirà un moment, però després veié el dònut del costat, que estava més lluent perquè havia furtat sucre, i digué:
—Eixe no, el del costat.
	Quina desil·lusió tan gran s’endugué el pobre Panximpunfun!
—La vida és injusta! —pensà—. Ell ha sigut roín, ha furtat sucre, i en compte de rebre un castic, és precisament ell qui té la sort que l’adopte esta família tan simpàtica.
	La mamà fornera agarrà el dònut amb unes pinces, l’envoltà en un paper i li’l donà a la xiqueta. Ella l’acostà a la seua boca. Panximpunfun pensà:
—Caram! Quina benvinguda tan tendra! Ara vol besar-lo!
	Però no el besà. Obrí la boca, li pegà un mos, arrancà un tros enorme del seu cos i començà a destrossar-lo amb les seues dents afilades.
—Ai, ai, ai! Quin espant! Quin horror! —Panximpunfun no podia creure lo que estava veient—. Estos humans no mos volen, sinó que són uns monstres cruels que mos devoren sense mirament!
	Panximpunfun intentà avisar els seus germans del terrible perill, però ells estaven molt ocupats mirant els seus vestits de sucre i no prestaven atenció a lo que feien els humans ni a lo que deia este dònut alarmiste i catastrofiste. Ell prompte comprengué que no podia fer res per convéncer-los i els va donar per perduts. Llavors agarrà el seu propi sucre, se’l llevà de damunt i l’amagà baix del seu cos. Aixina és com es convertí en el dònut més lleig de la safata.
	Al llarg del dia continuaren venint clients que s’enduien un dònut o dos. Sempre miraven Panximpunfun, que estava davant en primera fila, però el veien tan lleig que mai el triaven a ell. A poc a poc anaven desapareixent els seus germans: primer desaparegué Ponximpunfen, després Punxompanfen, a continuació Pinxempinfun, després Penxumponfon, i aixina tots, un darrere de l’altre, fins que el nostre amic es quedà sol en la safata.
—Ja només quede jo —pensà Panximpunfun aterrit—. El pròxim client que demane un dònut, se m’emportarà i em devorarà. Moriré hui, el mateix dia que he nascut. Pobre de mi!
	Però la resta dels clients que entraren aquell dia ja no volgueren cap dònut. Quan es tancà la porta del forn i s’apagaren els llums, Panximpunfun respirà molt alleugerat.
—Uf! Quina sort! Tinc la fortuna de ser un dels pocs dònuts que viuen més d’un dia! Però si em quede tota la nit ací, demà seré l’únic de la safata i llavors jo seré el primer que es vendrà i em devoraran. Ai, ai! He de fer alguna cosa per a evitar-ho!
	De la mateixa manera que hi ha persones molt intel·ligents i altres que no ho són tant, també hi ha dònuts faves i altres que no ho són gens. Panximpunfun destacava especialment per la seua gran intel·ligència. Això no ho sabia ell, però nosaltres sí que ho sabem, perquè mira quina idea tan genial se li ocorregué: tot el sucre que havia amagat baix del seu cos, el concentrà en algunes parts del seu cos, li donà la forma d’unes pates menudes, i les usà per a menejar-se i fugir. Havia sigut observador i sabia que la porta era per on s’entrava i s’eixia d’este lloc horrible on havia nascut per a morir. Així que el seu pla era eixir de la safata, baixar a terra i escapar-se per la porta. Però les coses no resultaren tan fàcils com ell havia planejat. Quan arribà al final de la safata, que estava a la vora de l’estant, mirà cap avall i es quedà petrificat d’espant en vore l’enorme altura que el separava del terra.
—Açò està altíssim! I ara com arribaré al fons d’este abisme sense que el meu cos es faça trossets?
	Com que en esta època la gent no sabia que els dònuts tenen ànima, encara no s’havien inventat les escales per a dònuts ni els ascensors per a dònuts, així que el pobre Panximpunfun no tenia més remei que fer-se l’ànim de botar. Li costà molt decidir-se. Cada vegada que mirava cap avall, sentia vertigen i molta por. Però era un dònut molt valent, un autèntic heroi, i superà la seua por fent-se la següent reflexió:
—No sé què passarà quan toque terra, no sé si sobreviuré, però he d’intentar-ho, perquè no tinc altra alternativa. Allà vaig!
	Finalment pegà un gran bot i es va llançar al buit.
	Què creus que li va passar? S’estavellà contra el terra i es matà?
	Nooo! Els dònuts tenen un cos moll i flexible, i l’altura tampoc era tan gran, només li ho pareixia a ell perquè era la primera vegada en la seua vida que mirava verticalment cap avall. A més, Panximpunfun tingué una idea molt bona: mentres queia, transformà les seues pates de sucre en alerons de sucre que l’ajudaren una miqueta a frenar la caiguda. Quin ingeni! Veritat?
	Una vegada en terra, el nostre dònut intrèpid sospirà fortament:
—He sobreviscut! Ni tan sols m’he fet molt de mal. El colp només m’ha fet perdre uns pocs granets de sucre que s’han quedat apegats a terra. Ara he de buscar la porta. Però... què és això? Aaaah!
	Panximpunfun llançà un crit d’espant, perquè un monstre enorme s’acostava ràpidament cap a ell. Tenia dos ulls redons i lluents que l’observaven amb mirada fixa i gelada. Ai, ai, ai! Amb quina rapidea acostava el monstre la seua boca cap al nostre pobre dònut indefens! Panximpunfun pensà:
—De res m’ha servit la meua heroïcitat de fer este bot tan gran. Ara mateix moriré devorat per este monstre espantós.
	Però el monstre no el mossegà. Només acostà el seu morro a Panximpunfun i li féu cosquerelles amb els seus bigots. A continuació digué «miau» amb una veu sorprenentment aguda i se n’anà tan silenciosament com havia arribat. Quina sort que els gats no mengen dònuts!
	El nostre heroi redó tornà a formar pates amb el seu sucre i es dirigí cap a la porta. Quan hi arribà, veié que estava tancada i no sabia obrir-la. Va espentar i espentar i espentar amb totes les seues forces, però la porta no es menejava ni un mil·límetre.
—M’he esforçat al màxim, però no he pogut obrir-la. I ara què faré?
	A Panximpunfun li entraren ganes de plorar de desesperació, però llavors recordà que un autèntic heroi no es rendix mai davant de les dificultats, es posà a pensar, i... bingo! Se li ocorregué una solució.
—M’amagaré ací en un cantonet prop de la porta i esperaré tota la nit fins que s’òbriga demà de matí. Llavors m’escaparé sense que ningú em veja!
	I això féu. Com que estava esgotat de tant d’esforç, aprofità el temps per a descansar, però no dormí, perquè els dònuts no dormen mai (això és una cosa que molt poques persones saben; tu ara ja ho saps). Encara que els dònuts dormiren, Panximpunfun no hauria pogut aquella nit, perquè estava prou excitat amb esta aventura seua tan perillosa i tan nova.
	En arribar el matí es demostrà que Panximpunfun havia triat bé el seu amagatall, perquè ningú el veié. Aprofità un moment que la porta estava oberta quan els clients eixien, i eixí també ell de pressa i corrents.
	Quin canvi ací fora en el carrer! La llum era molt més forta, i Panximpunfun es quedà encegat per un moment. Quan recuperà la vista, veié que a un metre de distància el carrer estava un poc més baix i per allí passaven a una velocitat increïble unes enormes caixes de metall i vidre que corrien sobre quatre pates redones com dònuts gegants i feien un soroll aterridor. Saps què eren estes caixes corredores? Sí, molt bé! Cotxes.
—Caram! —exclamà Panximpunfun—. Jo pensava que el forn era un lloc horrible, però el carrer és encara pitjor! Vull anar-me’n d’ací, però... a on? No tinc ni idea de quina direcció agafar. Ara què faig? Mm... Ja ho sé! Caminaré i exploraré el terreny.
	I això féu. Uns pocs metres més endavant, l’aire començà a fer una pudor estranya. L’olor es feia cada vegada més insuportable com més s’acostava Panximpunfun a una enorme caixa verda de plàstic amb quatre pates negres, les quals pareixien uns dònuts grans que havien passat massa temps en el forn i s’havien torrat per complet. Saps què era esta caixota tan pudenta? Sí, molt bé! Un contenidor de fem.
	Un poc més endavant s’acabà la vorera i Panximpunfun comprengué que havia de creuar el carrer. Era la primera volta en la seua vida que feia una cosa aixina. El bot que havia de fer per a baixar al carrer ja no li pareixia gran cosa després del bot de la nit anterior, però lo que sí que li feia por eren aquelles caixes que passaven quasi a tota hora pel carrer a unes velocitats que un dònut normal mai podria ni tan sols imaginar.
—Ara què faré? Jo al seu costat sóc molt lent i, si intente creuar, és prou probable que alguna d’estes caixes superràpides em xafe, em deixe esclafat com una neula i pose fi a la meua vida. Però després de tots els esforços que m’ha costat arribar fins ací, no vull morir encara. Vull conéixer món! Vull explorar este carrer fins que trobe el paraís de sucre i farina amb el qual somien tots els dònuts, rotllets, fartons, coques i galletes. Què he de fer ara? Mm... Ja ho sé! M’apartaré a este racó per a que no em xafen els vianants i observaré els humans a fi d’aprendre com fan ells per tal de creuar estos carrers tan perillosos. Ah, caram! Mira! Tots els humans creuen pel mateix lloc. S’acosten a eixa part del carrer que està marcada amb ratlles blanques i esperen fins que eixe pal estrany il·lumine el dibuix de l’homenet verd que camina; llavors, miraculosament les caixes superràpides es paren i els deixen passar! Bé, ara ja sé lo que he de fer jo.
	Panximpunfun esperà una ocasió que no hi haguera humans, s’acostà al semàfor i, quan es posà verd, començà a creuar pel pas de vianants. Però, oh, desgràcia! El semàfor es tornà a ficar roig abans que el dònut haguera acabat de creuar el carrer. En seguida les caixes superràpides rugiren ferotgement i es posaren en marxa. El pobre Panximpunfun es quedà paralitzat d’espant. Per davant d’ell, els cotxes passaven rapidíssimament cap a l’esquerra; per darrere d’ell, els cotxes passaven rapidíssimament cap a la dreta. Com que la seua velocitat era tan enorme, produïen uns remolins de vent que arrastraven el pobre dònut d’ací cap allà. Mai en la seua vida havia patit Panximpunfun tanta por. Era conscient que es trobava en un greu perill de mort. Els minuts fins que el semàfor es tornà a posar verd li paregueren una eternitat inacabable. Finalment, quan el dònut ja havia perdut tota esperança de sobreviure, els cotxes, com per art de màgia, es detingueren tots alhora i Panximpunfun pogué acabar de creuar el carrer. Quan arribà a l’altra vorera, tot el seu cos tremolava, des de les vores arredonides fins al forat central.
—Uf! Jo me’n vull anar d’ací! Cal estar boig per a voler viure en una ciutat humana! Però en quina direcció aniré? No tinc ni idea de com eixir d’ací. Mm... Ja sé: continuaré sempre en línia recta fins que isca d’este laberint de soroll, pudor i perill.
	Això féu, i finalment arribà als afores de la ciutat, on en compte de carrers, cases i cotxes hi havia arbres, plantes i roques. Panximpunfun estava cansat perquè havia estat caminant tot el dia. Es parà a descansar a l’ombra d’una garrofera. Estava molt content, perquè havia conseguit lo que volia i per fi estava salvat.
	Encara no feia ni cinc minuts que descansava quan sentí una presència nova. Una criatura desconeguda es dirigia ràpidament cap a ell; esta vegada venia per l’aire, però no queia, sinó que dirigia el seu vol a voluntat gràcies a unes ales cobertes de plomes blanques i grises.
—Serà un àngel que ve a saludar-me i donar-me la benvinguda? —es preguntà Panximpunfun, no massa convençut.
	La criatura aterrà prop d’ell i es parà a observar-lo durant uns instants sense dir res. Només menejava el cap de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta per tal de mirar-lo alternativament amb un ull i amb l’altre. Uns ulls negres i freds que no prometien res de bo.
—Hola! Com te diuen? A mi em diuen Panximpunfun, i a tu? Eres mut?
—Gurr!
—Gurr? Eixe és el teu nom, o és que parles en un idioma que no entenc?
	El colom (perquè això era esta criatura), en compte de contestar com hauria fet qualsevol criatura ben educada, caminà cap a Panximpunfun, li clavà el bec en el seu cos dolç, li arrancà un tros de la seua molla i se’l tragà amb fruïció.
—Ai! —cridà el dònut amb sorpresa aterrida—. Ai! Quin dolor! Està menjant-se la meua carn! Este monstre vol devorar-me viu! Ai! M’ha tornat a picar! He de fugir immediatament!
	De pressa i corrents Panximpunfun es refugià baix d’una pedra a on el colom donuticida no podia arribar. El pardal, en vore que se li havia escapat la seua presa, menejà el cap d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, digué «gurr!» i se n’anà volant sense despedir-se. O potser eixa paraula significava al mateix temps «hola» i «adéu»? Panximpunfun no ho sabia, i la veritat és que tampoc li importava. Lo únic important era que havia conseguit salvar la vida. Cobrí les seues ferides amb un poc del seu sucre i es quedà ben quetet a fi de descansar.
—Uf! Quina sort que per fi he trobat un amagatall on estic segur i fora de perill!
	Es féu de nit, les estrelles creuaren el cel i finalment tornà a clarejar. Panximpunfun estava molt content. Habitualment, un dònut normal sol viure un dia o com a màxim dos. Però esta era la tercera vegada que ell veia nàixer el sol. Se sentia privilegiat i molt afortunat.
—Sóc el dònut més feliç del món! —es digué a ell mateix amb gran alegria.
	De colp, Panximpunfun notà unes cosquerelletes en el seu llom. Una formiga negra havia pujat damunt d’ell. Era xicoteta i no pareixia perillosa.
—Hola, bonica! Com estàs? Com te diuen? Què fas damunt de mi? Què vols?
	Aparentment, esta criatureta tampoc tenia educació. En compte de contestar, li pegà un pessic amb les mandíbules menudes, agarrà amb elles un granet del seu sucre i se n’anà per on havia vingut.
—Caram! —exclamà Panximpunfun—. Jo ja sabia que hi ha molts animals herbívors i també carnívors, però no sabia que hi ha tantes criatures donutívores.
	Poc després, el nostre heroi redó notà una presència estranya, diferent de totes les anteriors, que s’acostava cap a ell. Per experiència suposava que no havia d’esperar res de bo, així que reuní el seu sucre en forma de pates i es posà ben alerta. Prompte pogué comprovar que esta vegada es tractava d’un exèrcit de formigues negres que es dirigien cap a ell. Immediatament amollà a córrer amb tota la velocitat que li permetien les pates sucroses, però per desgràcia les formigues foren més ràpides que ell, pujaren damunt del seu llom i començaren a mossegar-lo. Encara que els pessics eren menuts, Panximpunfun en rebia centenars al mateix temps per tot el cos.
—Ai, ai, ai! A este pas em devoraran totalment en un tres i no res! Què puc fer per a deslliurar-me d’elles? Mira! Què és això? Un corrent d’aigua. Tinc una idea. Les formigues són molt xicotetes i lleugeres. Segur que elles no poden nadar. La meua única salvació és llançar-me al riu.
	Pensat i fet. Panximpunfun mai havia nadat abans, però amb gran valentia i decisió redolà cap avall per la vora del riu fins que entrà en l’aigua. Com ell correctament havia suposat, les formigues no podien nadar i deixaren de perseguir-lo. Les poques que encara estaven damunt d’ell foren arrastrades per les ones.
—Uf! Pels pèls m’he desfet d’elles. Quina alegria! M’he tornat a salvar. L’aigua està bona i fresqueta, el seu tacte és suau. Però... un moment... què m’està passant? L’aigua dissol el meu sucre i ablanix la meua carn. A este pas, en poques hores l’aigua haurà desfet per complet el meu cos. El corrent m’arrastra amb massa força, aixina que no puc eixir del riu nadant. Què he de fer ara? No se m’acudix res.
	De quina manera creus tu que Panximpunfun podrà salvar-se d’este gran perill que corre? Se t’acudix alguna idea que li pugam suggerir per tal d’ajudar-lo? No? Doncs ara vorem si ell sol és capaç de trobar una solució. Si ho conseguix, mos haurà demostrat una vegada més la seua intel·ligència extraordinària.
	Les hores anaven passant, el riu portava cada vegada més aigua, el corrent era cada vegada més fort, la massa del dònut s’ablania cada vegada més i Panximpunfun anava perdent forces sense parar. Prompte el seu cos es desfaria i es disgregaria, però ell seguia sense ser capaç de trobar una solució. El sol anava baixant cap a l’horitzó i no tardaria a pondre’s. A l’altre costat del cel, la lluna plena ja havia eixit des de darrere de les montanyes i anava pujant lentament pel cel. Quan Panximpunfun estava ja a punt de desmaiar-se, de colp se li ocorregué una idea.
—Recorde que els humans en les seues conversacions parlaven a vegades d’uns sers superiors que anomenaven déus. Els humans es dirigixen a ells en situacions desesperades per a que els ajuden amb els seus poders sobrenaturals. Els déus tenen el mateix aspecte que els humans i també parlen el mateix idioma. Jo crec que si els humans tenen déus, és perquè tenen ànima. Llavors, com que jo també tinc ànima, també han d’existir els déus dels dònuts, i han de tindre la mateixa forma que jo, i entendre’m quan parle. Molts humans diuen que els seus déus viuen en el cel. Llavors, és probable que també els déus dels dònuts visquen en el cel. Mira! El sol! Té la forma d’un dònut! No té un forat en el centre, però això segur que és perquè eixa és la diferència entre els dònuts divins i els dònuts mortals. I mira la lluna! També té forma de dònut. Segur que també ella és una deessa donutiana. Els pregaré que m’ajuden. No perd res per intentar-ho, i és possible que m’escolten. Oh, déu Sol! Oh, deessa Lluna! Per favor, escolteu la meua pregària. La majoria dels dònuts ja no creuen en els déus, i per això els heu abandonat i no els ajudeu. Però jo sí que crec en vosaltres. Per favor, ajudeu-me en esta situació desesperada! Vos promet que si em salveu, parlaré de vosaltres a tota la gent per a que recuperen la fe en els antics déus.
	I llavors ocorregué una cosa increïble, un autèntic miracle: uns núvols redons baixaren del cel i amb els seus cossos vaporosos i intangibles agarraren Panximpunfun, l’alçaren i se l’emportaren per l’aire. Panximpunfun estava meravellat.
—Estic volant! Els àngels i els déus existixen de veritat! Estic salvat!
	I Panximpunfun començà a plorar de felicitat i agraïment. Normalment, els dònuts no ploren mai. De fet, este és l’únic cas que es coneix en tota la història dels dònuts.
	El cos de Panximpunfun estava ja massa reblanit i no tenia salvació, així que els déus decidiren premiar la seua valentia, la seua intel·ligència i la seua fe donant-li un altre cos amb la mateixa forma i la mateixa grandària que l’original, però fet de bronze, que és un metall molt resistent i bonic. De nit, mentres els humans dormien, els déus donutians posaren Panximpunfun en el mostrador del mateix forn on havia nascut.
	L’endemà de matí, la fornera, la mare humana de Panximpunfun, obrí la porta, entrà, el veié en el seu nou cos de bronze i no el reconegué, però pensà que era molt bonic i decidí penjar-lo en el lloc més visible de la paret per a adornar-la. Als clients també els agradà molt el dònut de bronze. A partir d’aquell dia, el forn tingué molt d’èxit i es féu famós en tot el país. Persones de totes bandes venien a este forn a comprar els seus pastissos deliciosos i també a admirar aquell dònut de bronze tan bonic que resultava encisador perquè pareixia com si emetera alegria, tranquil·litat i saviesa.
	I no s’equivocaven, perquè eixes eren algunes de les qualitats de Panximpunfun, el primer dònut mortal de la història que obtingué la immortalitat gràcies al seu cos de bronze. Durant mils i mils de dies, Panximpunfun estigué penjat en aquella paret i disfrutà moltíssim observant els clients que entraven, escoltant les seues paraules i aprenent d’elles moltes i moltes coses apassionants sobre este món tan gran i tan bonic.




Milena la sirena
---------------------

	Tu sabies que en el fons de la mar també hi ha castells? Els castells que hi ha damunt de les montanyes estan fets de pedra, però de què creus tu que estan fets els que hi ha en el fons de la mar? D’espines de peixos? No! Estan fets de corals vius. Però eixos corals no creixen de manera natural fent formes irregulars com fan tots els altres corals, sinó d’una manera especial perquè allí viu el rei de la mar, que els indica com han de créixer per tal de donar forma als murs i les sales del castell.
	Com? Que no coneixes el rei de la mar? Com és possible? Totes les criatures que viuen en la mar saben qui és el rei de la mar. No és un lleó, naturalment, ni tampoc un tauró, ni una balena, sinó un senyor amb cabell i barba blancs i llargs, molt musculós i poderós, perquè té màgia en el seu trident. De la cintura cap avall no té cames, que en l’aigua no servixen de molt, sinó una cua de peix acabada en dos aletes. Ara sí que ho has endevinat: el rei de la mar és un sirén, i la seua dona, la reina, és una sirena. Este conte parla de la seua filla, la princesa Milena, que era una sirena jove, molt alegre i simpàtica, que sempre estava nadant cap ací i cap allà perquè era molt curiosa i li agradava explorar-ho tot.
	De tant en tant, Milena veia passar unes criatures grandotes i allargades que nadaven sempre per la superfície de la mar.
—Quins animals són eixos, papà? —preguntà un dia.
—Són humans, filla.
—Si sempre van per la superfície i mai s’escabussen, com poden respirar?
—Perquè no respiren aigua com nosaltres, sinó aire.
—Aire? L’aire es pot respirar? Però si està molt sec i ofega!
—Has de saber, benvolguda Milena, que la vida s’originà en la mar, que és on més formes de vida animal i vegetal hi ha, però amb el pas de milions i milions d’anys, algunes plantes i animals s’adaptaren a viure fora de l’aigua i aprengueren a respirar aire.
—Ah. I com naden eixos humans? El seu cos és completament rígid!
—Tenen a cada costat moltes aletes xicotetes, que trauen quan els fa falta espentar-se.
—Sí, les he vistes alguna vegada, però normalment es menegen sense usar-les.
—Caram, eres molt observadora! Els humans tenen també una aleta gran fora de l’aigua, i la poden orientar per a que el vent l’espente en la direcció que volen.
—Què és el vent, papà?
—El vent és l’aire en moviment.
—O siga, que en l’aire també hi ha corrents, com en l’aigua?
—Exactament. Vull que sàpies que els humans són molt perillosos. No t’acostes mai a ells. D’acord?
—Per què són perillosos?
—Perquè mengen peixos i altres criatures marines. Segur que has vist com a vegades llancen a l’aigua una espècie de llengua anomenada xarxa amb la qual capturen tot lo que troben. No es mengen tots els animals que agarren; quan no els volen, els deixen anar, però moltes vegades els tornen morts a l’aigua perquè els han tingut massa temps dins de l’aire sense que puguen respirar.
—O siga, que els humans són plans i tenen la panxa oberta a l’aire! Sí que són estranys!
—És que no comencen engolint-se lo que cacen. Els humans són cegos. Amb la seua xarxa capturen tot lo que troben, sense vore la diferència entre les criatures que són comestibles per a ells i les que no. Llavors s’ho posen tot damunt de la panxa, que efectivament és plana, i trien quins animals volen per a menjar: eixos sí que se’ls traguen. Els altres els tiren.
—Com saps que no se’ls traguen tots i després escupen els que no els agraden?
—Perquè els que tiren estan sencers, no han sigut mastegats ni estan coberts de bava. Alguns d’ells tornen vius a l’aigua.
—Ah.
—Els humans són molt voraços. Sempre tenen fam. Mai en tenen prou.
—També mengen sirenes?
—Mai han agarrat viu algú de nosaltres, però suposem que sí, perquè els únics animals que no es mengen són els més xicotets. No t’acostes mai als humans, d’acord?
—D’acord, papà.
	Un dia, Milena estava nadant pels corals que envoltaven una illa. Normalment no eixia mai de l’aigua, perquè l’aire està massa sec per a les sirenes, i perquè el sol crema molt ràpidament la seua pell, que necessita estar sempre humida. Però aquell dia el sol estava tapat per uns núvols molt foscos, i l’aire resultava agradablement humit, perquè plovia molt, així que Milena decidí eixir un poc a la superfície per a refrescar-se.
	Llavors veié que s’acostava un humà, i per primera volta pogué vore la seua part superior, la panxa que té dins de l’aire, que és molt diferent de la part inferior que mira cap a l’aigua. Milena veié també la seua enorme aleta aèria.
—Quina tempestat tan bonica! Eixos fils de llum que ixen dels núvols són espectaculars i fan un soroll impressionant. Baix de la superfície, les tempestats pràcticament ni es noten. Caram! L’humà està nadant directament cap als esculls de coral. Oh! S’ha xocat contra ells i s’ha trencat el morro! I ara de la seua panxa ixen uns animalets xicotets, més o menys tan grans com jo, que pareixen molt espantats. Deuen ser les seues cries. Són molt boniques, es pareixen prou a les sirenes, amb la diferència que no tenen una cua forta i grossa, sinó dos molt flaquetes. Caram, quina habilitat tenen per a usar-les i menejar-se per damunt de les roques!
	Milena tenia curiositat per vore més de prop com eren aquelles larves humanes, tan diferents del seu estat adult, i pensà:
—Segur que estes cries no són perilloses. Són tan xicotetes i dèbils! Està clar que no els agrada gens l’aigua: fugen d’ella com jo dels taurons! O potser no són en absolut humans, sinó una espècie de cucs paràsits de l’humà, que han decidit abandonar el seu cos ara que ha mort després de xocar contra les roques. Vaig a acostar-me un poc, però des de l’aigua, per si de cas.
	Amagada entre unes roques, Milena observava aquelles estranyes criatures.
—Són aproximadament tan grans com jo. Caram! Parlen! Estan parlant! O siga que les sirenes no som els únics sers vius que tenen llenguatge i per tant ànima!
	Milena es quedà amb la boca oberta. Després d’un temps escoltant-los amb atenció, ja havia aprés algunes de les seues paraules i començava a entendre’ls. Estava meravellada. Un d’aquells sirens sense cua li recordava un poc son pare, però era jove i tenia uns ulls verds com l’aigua de la mar que encisaven Milena d’una manera màgica que ella no havia conegut mai abans en la seua vida.
	Milena es quedà allí hores i hores observant-los embovada sense ser capaç d’anar-se’n. Finalment, les cries repararen el morro de l’humà adult, pujaren damunt de la seua panxa i es posaren en marxa. Milena els seguí fins a terra ferma, on entraren en una cala plena d’humans lligats a pedres. En l’idioma humà, aquell lloc s’anomenava port. Milena observà que els adults humans no parlaven, ni tan sols pareixien vius. Els humans menuts els anomenaven vaixells, i parlaven d’ells com si foren instruments, no com si foren pares.
	La princesa sirena es fixà que la terra estava plena de roques artificials en forma de murs i castells estranys i lletjos. Li cridà l’atenció que allí vivien moltíssimes més d’aquelles criatures parlants amb dos pates i sense cua.
	Quan per fi tornà a casa, sa mare li digué:
—Milena! Per fi has aparegut! On has estat tot este temps? Estàvem molt preocupats i t’hem buscat per totes bandes.
—He anat a la terra ferma per a observar de prop els humans.
—Estàs boja? Saps de sobra que és perillosíssim i està prohibit!
—He descobert que els humans no són els humans, vull dir, que eixos cossos grans i rígids que anomenem humans no són sers vius, sinó una espècie de closques artificials que els autèntics sers humans fabriquen per tal de poder menejar-se per l’aigua, perquè en realitat ells no poden nadar ni menys encara bussejar. Són molt més menuts de lo que pensàvem, en realitat d’una grandària pareguda a nosaltres. Tenen cara, braços i pit com nosaltres. Inclús parlen i ja puc entendre algunes de les seues paraules. L’única gran diferència és que no tenen cua i no respiren aigua.
—T’has tornat boja del tot! I ara em diràs que t’has enamorat d’un d’ells, que vols convertir-te en un humà i anar-te’n a viure amb ells.
—Doncs... ara que ho dius... jo encara no tenia molt clar quins eren els meus sentiments, però tens tota la raó!
	La reina de la mar es posà a plorar. Milena intentà tranquil·litzar-la, però sa mare plorava i plorava sense consol. Finalment arribà el rei i preguntà:
—Què passa?
—Papà, vull que amb la màgia del teu trident em transformes en una humana. Vull anar-me’n a viure amb ells i aprendre els seus costums.
—T’has enamorat d’un d’ells?
—Sí.
	El rei es quedà callat uns instants, amb una expressió de profunda tristor en els ulls. Mirant la cara decidida de la seua filla comprengué que ja no podia fer res, que no hi havia cap argument que poguera convéncer-la, i digué:
—És un poder màgic que no he usat mai fins ara. Podria matar-te en intentar-ho. O podria ser que m’isca bé però que el canvi siga definitiu i no tingues possibilitat de tornar a transformar-te en sirena de nou.
—Correré el risc. Ara vaig a despedir-me de la família i els amics. Demà a primera hora anirem a terra ferma i allí, a la vora de la mar, farem la transformació. D’acord? Per favor! Per favor!!
—Farem com desitges, filla meua amadíssima.
	El rei ja no pogué dir res més, perquè es posà a plorar desconsoladament. Milena estava tan contenta que no parava de fer volantins i nadar d’ací cap allà abraçant tot lo món i despedint-se amb besos i paraules entusiasmades.
	L’endemà anaren a on la mar s’acaba i les pedres estan seques. El rei, que sostenia el seu trident en la mà esquerra, posà la seua mà dreta en el front de Milena i tancà els ulls per a concentrar-se. De colp, el trident començà a emetre llum com si fóra un far. Milena tancà els ulls, encegada. Sentí un formigueig estrany per tot el cos. Tornà a obrir els ulls i...
—Papà, ha funcionat! Ja no tinc cua, sinó dos cames! Puc respirar aire perfectament! Però... Oh, no! Alguna cosa ha eixit malament! Ara tot el meu cos és del color carn que les sirenes tenim de cintura cap amunt. Però els humans són d’eixe color només en les mans i la cara: la resta del cos la tenen coberta d’unes pells prou lletges de moltes formes i colors.
—Ho lamente moltíssim, anemone meua preciosa, vida meua, filla del meu cor. Jo creia que la màgia m’havia eixit bé.
—No pots arreglar-ho?
—No. No hi ha res a fer.
	Milena es posà a plorar, desesperada. No sabia què era la roba, no comprenia que simplement estava nueta i que el seu problema es podria arreglar molt fàcilment amb un vestit. El rei de la mar, que tampoc ho sabia, abraçava la seua filla i li acariciava els cabells per a consolar-la.
	Finalment Milena, sacsant la seua melena, alçà el cap, es posà dreta amb energia i digué amb valentia:
—Ja trobaré una solució. Potser no és tan important. Ara vull continuar endavant. Me’n vaig a la ciutat a buscar l’home que ame. Adéu, papà amadíssim. Gràcies per la teua ajuda i pel teu amor. Mai t’oblidaré.
	Es besaren afectuosament. Ell s’escabussà en l’aigua. Ella girà l’esquena a la mar i dirigí els seus passos a la ciutat. Com més prop n’estava, més persones es trobava pel camí. Amb els pocs coneiximents que encara tenia de l’idioma humà, intentava preguntar-los per aquell xic tan guapo amb uns ulls verds més brillants que el nacre de les ostres. Però els humans fugien d’ella amb presses i corregudes com si fóra un monstre horrible: els torbava que anara sense roba, els espantava que no en tinguera ni la més mínima vergonya, i sobretot els feia por que buscara algú d’ells tan decididament.
	Com que la ciutat no era molt gran, Milena la recorregué tota en vora una hora, sense importar-li massa el bullit que es muntava en tots els carrers per on passava. Finalment trobà l’home dels seus somnis, que estava eixint a tota pressa d’una cabanya de pescadors a prop del port. Pareixia molt nerviós i estava pegant carxots cruels a un xiquet i una xiqueta que devien ser fills seus; segurament els maltractava perquè no corrien tan ràpidament com ell volia. Quan este mal pare es trobà cara a cara amb Milena, es quedà paralitzat de terror. Però encara més profund era l’horror que Milena sentia, perquè en els actes d’aquell home ja solament veia covardia. Durant un instant que paregué una eternitat, tot lo món allí es quedà quet mentres ella i ell es miraven fixament. Els ulls d’ella s’inundaren amb decepció; els d’ell amb vergonya i por. De colp, ell tornà en si i pegà a fugir. Ella tenia trencat el cor i es quedà allí, immòbil com una estàtua, mentres al seu voltant tot lo món desapareixia i la deixava a soles.
	Mai s’havia sentit tan sola. Mai havia estat tan sola. La pobra exsirena buscà un racó fosc per a amagar-se, s’assentà, recolzà la cara en els genolls acabats d’estrenar, abraçà les seues cames ja sense escames i, desconsolada, començà a plorar. Les seues llàgrimes, que eren salades com la mar i brollaven sense parar, li redolaven per les galtes, baixaven per les cames, banyaven el terra que estava en pendent i arribaven al mar que bramava al final del carrer.
	Llavors se sentiren uns passos tranquils. Algú venia que, o res sabia, o res temia. Milena no volgué alçar el cap, però aquella persona es parà al seu costat. Era un home que es llevà la jaqueta i la posà damunt dels muscles de Milena.
—Com és que estàs nua? Tens fred? Què et passa? Per què plores? Puc ajudar-te?
	Aquell home tenia una veu amable com la d’un pare, suau com una carícia i càlida com els rajos del sol en hivern. Milena alçà el cap lentament i el mirà. Era el primer humà que ella veia que no era inhumà, però estava tan desfeta que no fou capaç de reaccionar de cap manera. Ell descobrí en els ulls d’ella una ànima pura com l’aigua més neta i un abisme de soledat fondo com una fossa marina. No la coneixia de res, però allargà la mà i li digué dolçament:
—Vine.
	Com un autòmat, buida de pensament, però en el fons sabent lo que estava fent, Milena allargà la mà, la posà en la d’ell, es deixà estirar i posar dreta, es deixà guiar i entrà en sa casa, que estava molt neta, molt més que el carrer. Ell tancà la porta, els dos es miraren i amb els ulls es preguntaren:
—I ara què?
	Ell digué:
—Espera un moment.
	D’un bot pujà per l’escala i desaparegué. Ella es quedà queta sense saber què fer. Prompte tornà ell amb una cosa entre les mans. Era una camisa gran.
—Tin. Jo l’use per a dormir. De moment et servirà.
	Ella el mirà sense entendre què pretenia. Ell li alçà els braços. Quan els soltà, ella els deixà caure. Ell li tornà a alçar els braços i li digué:
—Aguanta’ls aixina.
	Ella els mantingué alçats. Ell la vestí com si fóra una nina. En acabar somrigué i anuncià:
—Ja està.
	Quan ella veié el seu somrís, se sentí segura per primera volta des que havia arribat al món dels humans i també somrigué. Amb este gest, la cara de Milena s’il·luminà de color com els corals quan ix el sol. Ell en seguida digué:
—Vine, mira: esta és l’habitació de convidats. Ací dormiràs tu de moment, fins que trobem la teua família. Per cert, em diuen Dídac. I a tu?
—Milena.
—Sigues benvinguda en ma casa, Milena. 
	Com que ja era tard, soparen i es gitaren.
	Dídac era mestre d’escola. Vivia sol i aquells dies els seus alumnes tenien vacacions, així que disposava de tot el temps per a dedicar-lo a aquella forastera tan estranya i interessant.
	L’endemà desdejunaren i, mentres ella es quedava en la casa dotorejant-ho tot, ell anà ràpidament a comprar-li roba. La dona de la botiga li comentà:
—Senyor Dídac, vosté no està bé del cap! Per què allotja eixa desconeguda?
—És inofensiva.
—L’ha deixada vosté sola en casa?
—Sí, clar.
—Li ho furtarà tot!
—Segur que no.
—Li ho trencarà tot!
—No crec.
—Quin interés té vosté en ella? Ni tan sols és guapa!
—És cert, però és molt misteriosa. Vull descobrir quins secrets s’amaguen darrere d’eixa cara tan innocent. Estic segur que és molt intel·ligent.
—Intel·ligent? Però si pareix fava, que mira i no veu!
—Jo més bé diria que mira tot amb ulls nous, com si ho vera per primera volta.
—Vosté no està bé del cap, senyor Dídac!
	Durant les següents setmanes, Dídac dedicà el dia sencer a ensenyar moltes coses a Milena. Ella aprenia amb gran interés i molt ràpidament. Ell estava meravellat perquè mai havia tingut una alumna tan bona. I sobretot, mai havia conegut un adult que no sabera res de res i començara de zero com si fóra un bebé. En pocs mesos, Milena aprengué l’idioma dels humans, els seus costums, els noms dels objectes i com usar-los: la forqueta i el ganivet, els diners, els ciris, fer foc en la llar, cuinar, llavar la roba, llegir, escriure: tot!
	Dídac tornà a treballar a l’escola i ja no tenia molt de temps per a Milena, però ella estava contenta perquè s’ocupava de fer les faenes de la casa: comprar, cuinar, llavar la roba, fregar el terra, torcar la pols. En el temps que li sobrava, eixia sola a passejar o llegia els llibres de Dídac, que era una de les poques persones en la ciutat que tenia llibres en casa.
	Un diumenge que feia bon oratge, Dídac i Milena eixiren d’excursió a caminar per la montanya. A Milena li agradava molt el bosc, especialment la zona per on passava el riuet que pocs quilòmetres després desembocava en la mar.
—Milena, mai em vols dir qui eres ni d’on véns. Crec que ja és hora que m’ho contes.
—No em creuries.
—Crec que em porte molt bé amb tu i em meresc que confies en mi.
—Sí que et portes molt bé amb mi. T’estic molt agraïda. Però jo també em porte molt bé amb tu. Et faig tota la faena de la casa i aixina t’estalvies la criada. Jo no te demane diners, sinó només roba i menjar.
—També em demanes el meu temps lliure.
—Sí, perquè vull aprendre tantes coses de vosaltres!
—De nosaltres? Qui o què eres? Com és possible que arribares a la ciutat nueta i sense saber res? Explica’m d’una vegada el teu misteri!
	Milena es quedà mirant-lo fixament als ulls, estudiant-lo en profunditat. A continuació digué:
—D’acord. Vine amb mi a la mar.
—Què em vols explicar?
—No caldrà que t’explique res. Et mostraré una cosa.
—Quina?
—En seguida ho voràs.
	Des del bosc descendiren a una platja deserta on ningú els podia vore.
—Milena! Et coneixies molt bé este camí tan difícil. Tu ja has vingut abans ací, veritat?
—Sí, moltes voltes.
—No m’ho havies contat.
—No eres el meu amo. I t’ho estic contant ara.
	Quan arribaren a la vora de la mar, ella començà a despullar-se amb completa naturalitat.
—Què estàs fent?
—Llevar-me la roba.
—Ja ho veig. Vull dir que em sorprén comprovar que no tens vergonya ni la coneixes. És que no has aprés els nostres costums?
—Per què hauria de sentir-me malament per ser com sóc i tindre el cos que tinc?
	Quan ja estava completament nua, entrà en la mar i es tombà sobre l’arena del fons. Ara l’aigua cobria tot el seu cos amb excepció del cap, però Dídac podia vore-la perfectament perquè estava tombada a només un pam de fondària. Ella tancà els ulls i sospirà amb una expressió de gran relaxament i immensa felicitat. Quan obrí de nou els ulls, el mirà i li digué:
—Dídac, no tingues vergonya tu. Mira’m bé. Fixa’t i voràs.
	Dídac la mirà atentament, sense tindre ni idea què podia passar o què significava allò. Comprovà que a poc a poc la pell de Milena de cintura cap avall canviava de color i es cobria d’escames. Poc després, en compte de peus tenia aletes i en compte de dos cames, una cua.
—Eres una sirena!
—Veus? Ara ja ho saps tot i no cal que t’explique res.
—Però si les sirenes no existixen! Són només un conte de fantasia!
—Clar que existixen! En tens una davant dels teus ulls.
	Dídac es passà un temps sense dir ni paraula. No feia més que mirar-la amb els ulls com a plats, obrint i tancant la boca, mut com un peix. Finalment preguntà:
—Per què vingueres a la ciutat?
—Perquè m’havia enamorat d’aquell pescador d’ulls verds.
—I per què no te’n tornares immediatament a la mar quan descobrires que ell no era bona persona?
—Perquè encara no sabia que podia tornar a convertir-me en sirena si entrava en la mar.
—Però ja fa temps que ho saps. Per què no has tornat amb els teus?
—Per tu.
—Per mi?
—Sí, per tu. M’agrada conviure amb tu, aprendre de tu, compartir amb tu les xicotetes aventures del dia a dia. Eres un gran home: humil, discret, sempre ajudes els qui t’envolten.
—És impossible! Tu eres una sirena i jo un humà.
—Tens un gran cor. En qüestió de sentiments, no hi ha diferència entre nosaltres. I els sentiments són lo que de veritat importa.
—Açò és una declaració d’amor?
—Sí.
—No se suposa que som els hòmens els qui mos declarem?
—En la teua societat, sí. En la meua solen ser les xiques. Mira les meues mans. T’havies fixat que tinc dos anells idèntics, un en cada mà?
—Sí. Em preguntava quin significat tenen.
—Cada sirena té el seu parell d’anells idèntics. No hi ha en tota la mar dos parells d’anells que siguen iguals. Quan una sirena s’enamora, oferix al seu amat un dels anells. Si ell l’accepta i se’l fica, ja estan casats. Mira este meu. Tin. Em faria molt feliç que l’acceptares.
—Uf! Són massa novetats juntes!
—Jo sé que tu també em vols.
—Clar que sí! Eres l’única dona de la meua vida... Però què estic dient? No eres una dona, sinó una sirena! Com podem estar junts i formar una família? No és possible! Viuríem en la ciutat o en la mar?
—En qualsevol dels dos llocs. On vullgam.
—Però si jo no puc respirar aigua, i ni tan sols sé nadar!
—Moltes gràcies, amor meu, per agarrar l’anell i ficar-te’l. Ara vull que et lleves tota la roba i que vingues amb mi.
—Què vols fer?
—Com que acabem de casar-mos, vull convidar la meua família a la festa i que et coneguen.
—Nuet?
—Clar! Tal com eres en realitat. Totes les criatures que viuen en la mar estan sempre nues, incloses les sirenes. I també estan sempre nus tots els animals que viuen sobre la terra, amb excepció dels humans.
	Dídac deixà la seua roba damunt d’una roca i entrà a l’aigua. Milena l’agarrà de la mà i nadà amb ell mar endins fins que l’aigua arribava a Dídac pel coll. Llavors ella submergí el cap i començà a cantar baix de l’aigua. Dídac era un expert en música, però mai en la vida havia sentit una melodia tan bonica. Es quedà extasiat escoltant-la. Prompte arribaren algunes sirenes i sirens, tots molt contents i somrients. Abraçaren i besaren Milena, saludaren Dídac amablement i amb afecte, però amb una certa desconfiança. Després de les primeres salutacions, tot lo món es posà al voltant de Milena i Dídac formant un cercle i guardaren silenci. Llavors el rei de la mar proclamà:
—Hui és un dia històric per a la humanitat i per a la sirenitat, perquè per primera volta en la història les nostres espècies s’unixen per a forjar un destí comú. Dídac, vine ací, per favor. No tingues por, vaig a fer-te un gran regal. Submergix-te.
	Dídac agarrà aire i s’escabussà. El rei, que tenia en la seua mà esquerra el trident, posà la mà dreta en el front de Dídac, tancà els ulls i arrugà el front per a concentrar-se. Llavors el trident començà a fer llum com si fóra de foc, Dídac sentí com si unes formiguetes li caminaren per dins de tot el cos, i de colp notà que estava respirant aigua. Quina delícia era respirar aquella aigua tan neta! Dídac descobrí que de cintura cap avall tenia cua de peix i la menejà immediatament per a provar-la. Quina sensació tan fabulosa era moure’s per l’aigua amb tanta facilitat i velocitat! No sols podia menejar-se avant i arrere, a dreta i a esquerra (com fan els humans i els animals que caminen sobre la superfície terrestre), sinó que també podia nadar amunt i avall (com fan les aus que volen pel cel). Allò era súper divertit! Dídac no es cansava de nadar cap ací i cap allà, fent tota classe de piruetes aquàtiques.
—Milena! Açò és fantàstic! És millor que volar, perquè no hi ha perill de caure a terra si deixe de menejar les aletes. Gràcies, moltíssimes gràcies, rei de la mar, per este regal tan meravellós!
	Des d’aquell dia, tant Milena com Dídac eren una mescla d’humans i sirens, perquè el seu cos es transformava segons si estaven en l’aigua o en la terra. També es casaren pel ritual humà. Durant la resta de la seua vida, passaven una part de cada any en la ciutat dels humans i una altra part en el castell del rei de la mar. Tingueren un fill i una filla que també eren mitat humans i mitat sirens. Els quatre disfrutaven molt de viure en els dos mons.




el mapa del tesor
-----------------------

	Esta història passà en el segle XVI, quan Espanya era el país més poderós del món. En un poblet de València hi havia un orfenat on es criaven els xiquets que no tenien família. Allí vivia un xiquet anomenat Claudi. Com que l’orfenat no li agradava gens, des que era ben xicotet volia escapar-se’n. Però era un xiquet prudent i sabia que havia d’esperar fins a ser més fadrí, si volia tindre possibilitats de sobreviure a soles. Quan complí onze anys, considerà que ja era prou gran per a intentar viure pel seu compte. Feia molt de temps que tenia preparat el seu pla.
	A les nits només hi havia un vigilant, que solia fer més d’una becadeta durant la nit. Per a Claudi fou ben fàcil fer la maleta, perquè no posseïa res que fóra seu: es vestí en un instant, agarrà l’abric i ja estava preparat per al viatge. Esperà que el vigilant s’adormira. Quan el sentí roncar, eixí del dormitori, li agarrà les claus que tenia en el cinturó, amb precaució per tal de no despertar-lo, i obrí la porta, que sempre estava tancada amb clau. La porta, que era de fusta massissa, cruixí al menejar-se. El vigilant es despertà. Claudi tancà la porta amb clau per fora. El vigilant començà a pegar crits d’alarma. En pocs minuts, tots els adults que treballaven allí estarien en peu i perseguirien el fugitiu. Això volia dir que al xiquet li quedaven poquíssims minuts per a trobar una solució ràpida. Les coses no li estaven eixint com havia planejat. Per a despistar, obrí la porta del carrer, però no fugí pel mig dels camps, perquè sabia que d’eixa manera els soldats que eixirien a cavall a buscar-lo el podrien trobar fàcilment. En compte d’això, llançà les claus al terra fora de la casa en direcció al camí, pegà la volta a l’edifici, entrà en l’estable i s’amagà entre uns muntons de palla que hi havia en un carro que els xiquets més fadrins havien estat carregant eixe dia. Cada dos dies enviaven el carro al poble per tal de vendre la palla que els xiquets segaven. I és que d’eixa manera era com es guanyaven la vida: treballant els camps que pertanyien a l’orfenat. El cas és que mentres els adults cridaven i corrien en totes direccions buscant-lo, Claudi descansava tranquil·lament entre la palla i esperava que es fera de dia.
	Quan es féu de dia, els adults tornaren a les seues ocupacions quotidianes en l’orfenat, perquè ja havien avisat els soldats, els quals ja estaven patrullant per la zona. Claudi es deixà transportar fins al poble. Poc abans d’arribar a les primeres cases, un clot en el camí provocà un sacsó i un soroll en el carro; Claudi aprofità l’ocasió i eixí d’un bot sense que el conductor ho notara. Ben prop del poble es buscà un bon amagatall i allí es passà tot el dia. Els soldats imaginaven que el xiquet fugitiu aniria de dia corrent per camins o camp a través, així que no buscaren baix d’un muntó de pedres que hi havia a l’entrada del poble. Però precisament allí era on Claudi s’havia amagat. Quan es féu de nit, els soldats donaren el xiquet per perdut i tornaren al poble. Llavors ell eixí de baix de les pedres que ell mateix havia amuntonat per damunt del seu cos i entrà en el poble. Sense fer soroll agarrà el menjar que pogué trobar i eixí d’allí tan sigil·losament com havia arribat. Durant tota la nit, caminà pels camins en direcció a l’est. A l’alba tornà a buscar-se un bon amagatall on passar el dia dormint sense ser descobert.
	D’esta manera continuà el viatge durant molts dies. Sabia perfectament a on volia anar: a Amèrica. No feia molts anys que Cristòfol Colom havia descobert el nou continent, i moltes persones amb esperit d’aventura i ganes de conéixer món s’embarcaven cap allà buscant una nova oportunitat en la seua vida, amb l’esperança de descobrir altres terres, trobar or, conseguir fortuna d’alguna manera o almenys escapar de la seua misèria. Claudi sabia que Colom havia partit del port del Cap de Palos en direcció a Amèrica. Sabia també en quina direcció estava eixe port, i es dirigia cap allà amb decisió: primer sempre cap a l’est fins a arribar a la mar; després sempre cap al sud. El seu destí estava prop de Cartagena.
	Claudi viatjava sempre de nit i dormia de dia. A l’hora de dormir no buscava un lloc desert, sinó habitat, perquè d’eixa manera podia trobar alguna cosa comestible i també podia escoltar alguna conversació i enterar-se d’alguna cosa útil. Era conscient que d’esta manera corria més perill que el descobriren, però valia la pena. Tu saps què li passaria si l’agarraren? Que el matarien. La gent pensava que un xiquet vagabund, sense família, ni ofici, ni benefici, només podia fer una cosa: furtar i donar problemes. En l’orfenat estava controlat, treballava i no molestava. Però ningú volia que un orfe anara solt per ahí. No obstant, Claudi estava fart d’aquella vida d’esclau sense perspectives de millorar. Qui no té res a perdre, està dispost a córrer qualsevol risc. La pobrea i el desemparament de Claudi eren precisament la font del seu coratge indomable.
	En els anys d’orfenat s’havia estat entrenant conscientment per a este viatge. No havia desaprofitat cap ocasió per a fer exercici i posar-se ben fort. Havia sigut molt treballador. D’eixa manera s’havia guanyat la confiança dels adults i havia pogut aprendre d’ells lo màxim possible. Pensava:
—Sóc pobre i no tinc equipatge. Només la roba que duc posada, l’abric i la navalla que sempre porte en la butxaca. Com més coses sàpia, millor, perquè els coneiximents que tinc en el cap no ocupen lloc i ningú me’ls pot furtar, i sobretot em poden ser molt útils per a sobreviure en el futur. La navaixa és el meu tesor, és l’única possessió que tinc, però la puc perdre, o es pot trencar. Les meues habilitats són la principal ferramenta de supervivència.
	Per això era molt observador. Els orfes no tenien la possibilitat d’anar a l’escola, sinó que des de ben menuts havien de treballar de valent. Claudi pensava sovint:
—Quina enveja em donen els xiquets que poden anar a l’escola i aprendre tantes coses! A mi no em queda més remei que ser el meu propi mestre. Però d’esta manera no progresse tan de pressa com jo voldria.
	Ell sol havia aprés a llegir en l’orfenat, fixant-se molt i fent alguna pregunta discreta als adults. Ara esta capacitat de llegir li resultava utilíssima, perquè podia entendre els cartells que trobava pel camí i aixina s’orientava molt millor en el camí cap a Cartagena.
	A pesar que era més pobre que les rates i que estava completament sol en el món, Claudi era un xiquet feliç. Cada dia, quan ja estava tombat en el nou amagatall per a passar el dia, repassava totes les coses bones que tenia:
—Tinc salut. No em fa mal res. Tinc dos cames fortes per a caminar, dos mans hàbils, dos ulls amb bona vista, dos orelles amb bon oït i un nas amb bon olfacte. També tinc bona memòria, perquè aprenc amb facilitat. Sóc intel·ligent, perquè he sabut escapar-me i amagar-me bé. La demostració és que no m’han pogut trobar. Estic de viatge cada dia en un lloc diferent i sempre trobe alguna cosa per a menjar. Sóc molt afortunat. Tinc molts tesors dins de mi. Amb ajuda d’estos tesors interiors, seré capaç de tirar endavant i trobar algun tesor exterior que em permeta eixir de la pobrea i viure sense patir necessitat.
	Quan feia onze dies que caminava, arribà per fi al port de Palos.
—Caram! Hui és un gran dia! He arribat al primer destí del meu viatge! Tinc exactament onze anys i onze dies. Crec que açò vol dir que tindré sort.
	La campana del campanar del poble sonà onze voltes. Això significava que eren les onze del matí. En aquell moment, Claudi es decidí a entrar de dia en el poble, tirant d’un carro que havia furtat eixa nit. Amb el carro, pensava ell, no pareixeria un vagabund, sinó un treballador que venia al port a comprar peix. Alguna persona es quedà mirant-lo estranyada, perquè no el coneixien, però ningú li preguntà res. Estava molt content perquè el seu truc havia funcionat! Ja estava en el port! Escoltant conversacions i fent unes poques preguntes conseguí trobar un vaixell on necessitaven un grumet. Saps què és un grumet? És un xiquet que treballa d’aprenent en un vaixell.
	Pocs metres abans d’arribar al vaixell que li havien indicat, deixà el carro en un lloc visible per a que l’amo el poguera trobar, s’acostà a la nau i preguntà a un mariner:
—Perdone vosté! És ací on necessiten un grumet?
—Sí, xicot. Puja a bord. Espera un moment. Ara eixirà el capità.
	Una porta s’obrí i aparegué un home impressionant. Claudi mai havia vist un home aixina. No és que fóra més alt o més pelut que ningú; era una altra cosa: la seua personalitat. Es notava immediatament que era una persona extraordinària: molt capaç, segur de lo que volia conseguir, determinat a conseguir-ho, temible, admirable. Durant uns instants, el capità observà intensament el xiquet amb uns ulls que pareixien travessar-lo i examinar-lo per dins i per fora. Llavors parlà, amb la veu de qui està acostumat a manar i no tolera desobediència ni mentires:
—Com te diuen?
—Claudi.
—Què vols?
—El treball de grumet.
—Per què?
	Claudi pensà: 
—Potser amb esta contestació em jugue que m’agarren per a la faena o no. Este és l’únic vaixell que hi ha hui on fa falta un grumet. No tindré més oportunitats, perquè demà la gent ja em coneixerà de vista, hauran observat que me n’he anat sense comprar res i sospitaran en seguida de mi si em veuen entrar de nou amb un carro buit. És hui o mai. Necessite que em donen esta faena. Què espera este home de mi? Com el podré satisfer? No puc tardar més a contestar-li.	
	Llavors el xiquet contestà:
—Perquè vull anar a Amèrica, senyor.
—Però jo no vaig a Amèrica.
—No importa, senyor. Amb vosté aprendré a ser un mariner. Després ja podré enrolar-me en una embarcació que vaja a Amèrica.
—Bona contestació. I per què vols anar a Amèrica?
—Vull conéixer el nou món. Parlen meravelles d’ell. Diuen que hi ha moltes terres per descobrir i conquerir. Diuen que hi ha tant d’or que cases senceres es podrien omplir de doblons daurats.
—Veig entusiasme sincer en els teus ulls, xiquet. Veig que estàs sa i fort. Què saps fer?
—Cultivar el camp, senyor.
—Eres fill de llauradors?
—No, senyor. M’he criat en un orfenat.
—Te n’has escapat?
—Sí, senyor.
—Saps què et passaria si jo te denunciara a les autoritats?
—Que em penjarien del coll en la plaça del poble, senyor.
—No pareix que tingues molta por.
—Sí que en tinc, senyor. Però estic dispost a afrontar el meu destí, siga el que siga.
—Eres valent, intel·ligent, fort, jove, amb ganes d’aprendre. El candidat ideal per a grumet! Estàs contractat. Tens equipatge?
—No.
—Doncs salpem immediatament. Arnau! Vine i dóna faena a Claudi. Que fregue la coberta. Lleveu àncores!
	Des que s’alçava fins que es gitava, Claudi no parava de treballar en tot el dia, llevat del temps que passava menjant o llavant-se. El capità l’observava de tant en tant i mai feia cap comentari, però Claudi sabia que estava satisfet. Efectivament, ho estava, perquè el xiquet s’esforçava molt, feia bé les faenes que li manaven i aprenia molt ràpidament: primer aprengué els noms de cada mariner, prompte també els noms de cada part del vaixell, després començà a comprendre el rang i les funcions de cada mariner, així com les tècniques de navegació. Era discret i mai presumia de lo que sabia. De fet, no deia a ningú que sabia llegir; i per sort ningú li ho preguntava.
	Després de dos setmanes de navegació sempre cap al sud-oest, és a dir, en direcció a l’oceà Atlàntic, el capità convidà Claudi al seu despatx. Era una habitació prohibida a on normalment ningú entrava mai. Claudi era la primera volta que hi entrava, així que obrí bé els ulls i es fixà atentament en tots els detalls, però amb discreció, per a que no pareguera que volia dotorejar. El fet que el capità volguera parlar amb ell a soles en el seu despatx segur que significava que havien de parlar d’alguna cosa important. Com que el capità no pareixia enfadat, Claudi suposava que es tractaria d’alguna bona notícia, però no féu comentari, sinó que deixà que el capità parlara primer.
—Fa dos setmanes que t’observe i estic satisfet amb tu, Claudi.
—Gràcies, senyor.
—A partir de hui, quan acabem esta entrevista que ara comença, ja no estaràs de prova, sinó que passaràs a formar part definitivament de la meua tripulació, si vols. També podràs decidir que ja no vols continuar amb nosaltres, i llavors te desembarcarem demà en el pròxim port que trobem. D’acord?
—Sí, senyor.
—Saps què és un pirata, Claudi?
—Sí, senyor.
—I què és?
—Un atracador que ataca per mar.
—Exacte. Els pirates viuen una vida molt entretinguda, amb moltes aventures. Corren riscos, però si juguen bé les seues cartes, poden fer-se rics i passar molt feliços l’última part de la seua vida, en el lloc de la seua elecció, amb luxes i comoditats. A tu t’agradaria ser un pirata durant alguns anys?
—Depén, senyor.
—De què depén?
—Si el capità del vaixell pirata on jo haguera de treballar fóra un home tan intel·ligent com vosté, jo estaria encantat de ser un pirata, perquè em sentiria segur del nostre èxit en qualsevol missió que emprenguérem. Però si el capità fóra una persona impulsiva i desgavellada, jo no voldria estar a les seues órdens, perquè seria massa perillós. I jo vull viure, senyor. La vida és massa bonica per a malgastar-la sense trellat.
—Bona resposta, Claudi. Has sentit parlar alguna vegada del capità Torquat?
—Uau! Clar que sí, senyor! És el pirata més famós i temut de tots els mars! No serà vosté?
—En persona —contestà Torquat amb un somrís d’orgull.
—Uau! No m’ho puc creure! Quina sort he tingut! He superat esta última prova, senyor?
—Benvingut al vaixell pirata més perillós i respectat de l’Atlàntic i el Mediterrani —digué Torquat, mentres s’alçava de la seua taula per a donar la mà a Claudi—. En els altres mars no he estat mai.
—És vosté molt humil, senyor.
—Ha, ha, ha! —rigué Torquat, mentres acompanyava Claudi a la porta.
	Però abans de tancar-la, quan el xiquet ja se n’anava, afegí:
—Claudi! Saps què hauria passat si hagueres dit que no?
—No, senyor.
—T’hauríem llançat immediatament a la mar per a que te devoraren els taurons.
—Serà un honor treballar per a vosté, capità Torquat.
—Ha, ha, ha! Eres intel·ligent, Claudi. Però no em faces mai la pilota. No m’agraden els aduladors.
—Sempre a les seues órdens, senyor.
—Ha, ha, ha! Eres el primer mariner que he tingut que em fa riure. Busca Arnau i dis-li que t’he dit que comence a ensenyar-te a usar les armes.
—Uau! Fabulós! Quines armes, senyor?
—Totes.
	Claudi se n’anà pegant bots d’alegria, mentres el capità tancava la porta del seu despatx, sense poder parar de riure.
	Tu saps què és un geni? És una persona que té unes habilitats i capacitats molt superiors a les normals. Mozart, per exemple, fou un músic genial, perquè les seues composicions estan entre les millors de la història de la música. Doncs Claudi resultà ser un soldat genial. Arnau li explicà només una vegada com s’usava aquella espasa curta anomenada daga; Claudi l’agarrà i imità els seus moviments a la perfecció. Arnau es quedà bocabadat. A continuació li explicà l’ús de l’espasa, i es quedà de pedra quan veié l’habilitat increïble amb la qual el xiquet menejava l’arma per l’aire a una velocitat vertiginosa. Després li ensenyà com carregar i disparar el mosquet, que era la classe de fusell que existia en aquella època: es carregava per la boca i es disparava amb metxa. Claudi aprengué instantàniament el difícil procediment de càrrega i després de només quatre dispars de prova, ja tenia millor punteria que qualsevol altre pirata del vaixell. Tota la tripulació l’observava amb la boca oberta i els ulls com a plats. Torquat estava meravellat i no podia amagar la seua alegria. Immediatament ordenà que els seus millors hòmens es posaren a practicar amb Claudi la lluita cos a cos. En només una setmana, Claudi s’havia convertit en un soldat temible que ningú podia véncer. Es menejava amb una agilitat que ningú havia vist mai en la vida, però que tu segurament sí que hauràs vist en alguna pel·lícula: Claudi era hàbil i ràpid com un =ninja=.
	Torquat decidí que el xiquet deixara de fer faena de grumet i s’entrenara cada dia en la lluita amb totes les armes. A més, també el convidava cada dia al seu despatx, li mostrava mapes i li ensenyava estratègies de lluita naval. Torquat descobrí entusiasmat que també en açò Claudi era un autèntic número u, perquè tenia una capacitat prodigiosa per a inventar constantment tàctiques noves amb les quals sorprenia i vencia sempre el seu adversari. Un dia li comentà:
—Claudi, estic impressionat. En menys d’una setmana has aprés tots els trucs que jo em sé i ja fa dies que em vences sempre en totes les batalles navals que simulem damunt del mapa. Eres un fenomen!
—Per a mi és només un joc divertit —contestà Claudi amb un somrís humil.
—Eixe és precisament el teu problema: que eres un autèntic geni militar, però no tens ambició, no sabries donar utilitat a eixe talent tan extraordinari que tens. Per sort, jo sí que sé com traure profit de les victòries militars. Entre tu i jo construirem un imperi i serem molt poderosos!
—Però és que a mi això no m’interessa, senyor.
—Seràs molt ric, podràs tindre per exemple un castell sencer que siga teu, molts servidors, moltes terres, or i joies, mobles bonics, roba luxosa...
—Això sí que estaria bé.
—Perfecte. Doncs ara vull que m’ajudes a planejar el nostre pròxim atac. Mira este mapa. Nosaltres estem ara ací. I per ací passa una ruta comercial. Simplement hem d’esperar que passe un vaixell de mercaderies i abordar-lo. Només hem de comprovar que no vaja escortat per vaixells de guerra.
—Encara hi ha vaixells que s’atrevisquen a navegar sols? No tenen por als pirates? Jo, si fóra ells, aniria en grups grans per a defendre’ns uns als altres.
—Per eixe motiu jo ataque cada vegada en un lloc diferent, preferiblement on no sol haver-hi pirates. D’esta manera no creuen estar en perill i habitualment naveguen sense precaucions. A més, d’esta manera és impossible que em puguen atrapar.
—Em pareix un pla perfecte, senyor. Jo no sabria com ajudar a millorar-lo.
—Vull que en esta primera ocasió no entres en combat, sinó que et quedes dalt del màstil, observant l’abordatge. Aixina aprendràs i en acabant em faràs els teus comentaris i preguntes.
—Bona idea, senyor.
	El vaixell pirata s’amagà en una cala xicoteta i esperà tres dies. El quart dia passà per davant d’ells un vaixell de mercaderies que navegava sol, i l’atacaren. Era la primera lluita real que Claudi veia. Es quedà horroritzat en vore tants morts i ferits. Mai havia imaginat que Torquat podria ser tan cruel. Efectivament: no féu presoners, sinó que assassinà tota la tripulació, que s’havia rendit en seguida, perquè la gran majoria no eren soldats i no sabien lluitar. Agarrà del vaixell tot lo que li interessava, i l’afonà per a no deixar rastre.
	Quan acabaren l’acció, Torquat féu un senyal a Claudi per a que baixara. El xiquet estava espantat: el capità tenia la roba i la barba esguitades de sang, i en la cara una expressió ferotge de satisfacció.
—Què t’ha paregut?
—Una carnisseria!
—Sí, clar. D’això es tracta. Vull que em tinguen por i respecte.
	La ment de Claudi buscava a tota velocitat la manera de convéncer el capità per tal d’evitar tantes morts d’innocents. Segur que alguns d’aquells pobres mariners tenien fills que vivien en algun port i acabaven de quedar-se òrfens!
—Però senyor, per què no perdona la vida als mariners que s’han rendit?
—Perquè podrien donar una pista de la meua posició!
—Jo els deixaria viure. D’eixa manera, hi hauria moltes més persones que parlarien de vosté. La seua fama seria encara molt més gran i tot lo món li tindria por. El fet que hi haja encara tants vaixells que s’atrevisquen a navegar sols demostra que, o no tenen por de vosté, o potser ni tan sols el coneixen.
—Mm. Podria ser una bona idea.
—En el pròxim abordatge jo podré combatre ja?
—Sí.
—Doncs, per a augmentar el terror dels adversaris, em faré un vestit negre que tinga cosits a la mànega dreta dos ossos: un cúbit i un radi. En el muscle esquerre em cosiré una calavera de mico, que pareix humana però és més xicoteta i no em molestarà per a menejar-me. La meua intenció és aprofitar el factor sorpresa de vore que un xiquet amb eixa roba aterridora tomba tots els seus adversaris ràpidament, perquè vull trencar en seguida les seues files i sembrar la por entre les seues tropes. A més, vull que dotze mariners amb mosquets em cobrisquen des de la distància per tal que, entre la meua rapidesa de moviments i les seues bales, parega que al meu voltant cauen tots com per art de màgia.
—Mm. No n’estic segur.
—Es tracta d’aprofitar el factor sorpresa i la seua por per a obtindre una victòria ràpida. Aixina, els nostres pirates tindran poques baixes. Això farà que tinguen més confiança en vosté, capità; estaran més segurs de la seua victòria; els pujarà la moral i lluitaran amb més valentia i efectivitat. D’altra banda, no caldrà renovar la tripulació tan sovint. Enrolar nous pirates comporta sempre el risc d’agarrar algú que siga un espia i mos traïsca. Una tripulació amb experiència és sempre més eficient. I si veuen que vosté procura que ells no perden la vida, li estaran agraïts, el respectaran més i li seran més fidels. Això farà que també puge la seua moral.
—No pareix mala idea. Però no ho tinc clar.
—Quan abordem un vaixell, posarem una bandera negra que tinga pintada una calavera blanca i dos ossos blancs creuats com espases. Això augmentarà la por dels adversaris i el valor dels nostres hòmens. Els supervivents escamparan la notícia i donaran a conéixer el temut símbol, que serà suficient per a aterrir els futurs adversaris i convertir els valents en covards.
—D’acord. M’has convençut. Ho provarem una vegada, per tal de vore com resulta.
	Alguns dies després abordaren un altre vaixell seguint els plans de Claudi. El xiquet menejava l’espasa tan ràpid que l’adversari pràcticament no podia ni vore-la i, per tant, l’atac de Claudi era imparable. En compte de fer una lluita de tots contra tots, els pirates concentraren el seu atac en un punt, el xiquet, qui trencà les files contràries immediatament i desorganitzà la seua defensa. En tres minuts, la batalla havia acabat. Ningú morí, sinó que es rendiren i entregaren les armes. Els vençuts tremolaven de por, incapaços de creure lo que acabaven de presenciar. Un xiquet d’uns onze anys que es menejava a la velocitat del raig havia tombat ell sol vint hòmens adults, armats i experts en combat. Els vint havien caigut ferits, però ningú mort. Quina precisió tan inimaginable! I tot això havia passat en un tres i no res! Els pirates que l’acompanyaven pràcticament no havien tingut ocasió d’entrar en combat. Pareixia impossible que una cosa aixina haguera ocorregut.
	Els pirates registraren el vaixell, s’emportaren totes les armes i tots els objectes de valor i deixaren que els vençuts se n’anaren a tota vela. A continuació, en el vaixell pirata es posaren a pegar crits d’alegria. Era la primera vegada que en un abordatge no moria ni un sol pirata. Torquat posà una mà en el muscle dret de Claudi i digué:
—Et felicite, xicot. Mai hauria pogut ni tan sols imaginar que seria possible guanyar una batalla tan ràpidament, i a més amb un èxit tan arrasador. No oblidaré mai les cares d’espant i incredulitat dels tripulants vençuts. Ha, ha, ha! A partir d’ara farem els abordatges a la teua manera.
	Prompte es féu famós el Xiquet de la Calavera, també anomenat «el Xiquet Monstre», i tot lo món temia la bandera negra amb calavera blanca que ell havia inventat. Només vore-la, les tripulacions dels vaixells atacats es posaven a tremolar i moltes vegades es rendien sense ni tan sols entrar en combat. Pocs anys després, altres pirates decidiren aprofitar la fama d’aquella bandera i usar-la també ells per a aterrir les seues víctimes. Per això hui encara eixa bandera és coneguda com a símbol pirata.
	Un dia els sorprengué una tempestat inesperada. Per sort, pogueren entrar a temps en una cala pròxima i resguardar-se del temporal. Quan passà el mal oratge, Torquat ordenà que eixiren immediatament a buscar vaixells que pogueren haver naufragat, víctimes de la tempestat. I tingueren sort. Prop d’allí hi havia uns esculls molt perillosos, perquè eren roques afilades arran de la superfície de l’aigua. La tempestat havia arrastrat fins allí quatre vaixells de guerra. Tres eren galeres grans i estaven afonades. No hi havia dubte que les tripulacions havien mort ofegades. El quart vaixell era més lleuger, i gràcies a això s’havia quedat embarrancat, destrossat, però en la superfície. Els supervivents els feren senyals per a que acudiren a rescatar-los. Claudi comentà al capità:
—Si mos demanen que els arrepleguem, encara que saben que som pirates, és perquè estan desesperats i preferixen ser presoners que morir.
—Sí, però podria ser una trampa. Els seus soldats podrien estar esperant-mos amagats dins del vaixell trencat. Enviarem una barca xicoteta amb dos hòmens per a que mos els duga a bord a poc a poc. La barca no mos la furtaran perquè amb ella no arribarien llunt ni tampoc podrien escapar del nostre vaixell. I en la barca caben tan poques persones que no intentaran presentar batalla, perquè no tindrien possibilitat de véncer-mos. Els desarmarem abans de pujar-hi per tal que quan estiguen a bord ja no puguen començar una batalla.
	Això feren. Era la primera volta que agarraven presoners. Amb gran sorpresa descobriren que es tractava de l’escorta d’una gran dama. Era una xiqueta d’uns deu o dotze anys, guapíssima, amb roba molt luxosa, cabells rulls rojos, ulls verds, pell molt blanca amb pigues i actitud de reina. No calgué preguntar-li qui era. Només pujar a bord, digué amb el to de veu de qui està acostumat a manar:
—Vull parlar immediatament amb el vostre capità.
—Sóc jo, senyora —contestà Torquat amb una reverència burlona.
—Em diuen Caterina. Sóc neboda del rei d’Anglaterra. Si em porteu a ma casa, la meua família vos pagarà una gran recompensa.
	El capità li contestà només amb un grunyit i se n’anà en direcció al seu despatx mentres cridava: 
—Arnau! Encarrega’t d’esta gent!
—Capità, què farem amb ells? —li preguntà Claudi mentres el seguia.
—Tirarem els soldats a la mar per a que els taurons se’ls mengen.
—Jo recomane que els deixem vius en la primera cala deserta que trobem i els expliquem en quina direcció està el poble més pròxim. I a continuació jo els oferiria la possibilitat de treballar per a nosaltres. Són soldats professionals i mos podrien resultar molt útils. Necessitem una tripulació més nombrosa. Estic planejant augmentar la nostra flota, primer a dos vaixells i després, a poc a poc, a més. Si els donem a triar entre la mort o allistar-se amb nosaltres, és com obligar-los, i llavors, encara que accepten, mai podrem estar segurs que la seua elecció ha sigut voluntària. En tal cas no podríem fiar-mos d’ells, perquè podrien ser traïdors.
—No deixes de sorprendre’m, Claudi. D’acord, aixina ho farem. El fet de disposar d’una flota de vaixells augmentarà molt el nostre poder.
	Tu creus que Claudi digué això perquè de veritat volia augmentar el seu poder? Clar que no. Fou una idea que improvisà per tal de salvar la vida d’aquells soldats. A continuació digué:
—Capità, què pensa fer vosté amb la princesa?
—Si la duc a sa casa, m’agarraran presoner perquè sóc un pirata molt buscat. Ells em consideren un criminal i no m’agrairan que li haja salvat la vida. Els enviaré una carta demanant-los rescat. El cobraré i la mataré. Mentrestant, em divertiré amb ella.
	Claudi es quedà horroritzat amb les idees monstruoses de Torquat. En aquell instant decidí que abandonaria la seua tripulació tan prompte com fóra possible. De qualsevol manera volia evitar que la maltractaren i la mataren. Buscà ràpidament un argument per a defendre la xiqueta i digué:
—Capità, jo no la maltractaria. Esta gent està acostumada que la mimen molt i podria morir de tristor si vosté la tractara com a una esclava. La seua família és massa poderosa i no acceptarà que la matem o maltractem. Serien capaços d’enviar tota una flota de vaixells de guerra a buscar-mos. Aconselle que els la tornem sana i estàlvia per tal de no provocar la seua venjança. En compte de demanar rescat, podríem demanar recompensa. Hem de convéncer la princesa que no som els seus raptors, sinó els seus salvadors. Vull que veja que deixem viure tots els seus soldats, explicant-li que no els podem mantindre a bord perquè no caben. Vull que se senta respectada fins que la deixem en algun lloc segur. Justificarem que no l’hem deixada amb els seus soldats perquè esta illa no és segura per a una gran dama, i perquè els pocs soldats que li han quedat estan desarmats i ferits. La deixarem en una posada d’una ciutat tranquil·la en una illa que siga territori d’Anglaterra, i li donarem un mapa del lloc a on mos han de dur la recompensa.
—Comprenc el teu raonament. Però no podem estar segurs que mos pagaran la recompensa. I la posada l’haurem de pagar nosaltres anticipadament. En compte de cobrar, mos tocarà pagar!
—Amb només una de les joies que ella mateixa porta damunt, ja es pot pagar tota la seua estada. I quan l’hostaler la veja, en seguida sabrà que és una gran dama i probablement no li cobrarà res, amb l’esperança que també el recompensen. D’altra banda, si no mos paguen res, almenys haurem evitat el perill que mos perseguisquen.
—Tens raó, Claudi. Em sorprén que tingues tan bones idees. Eres un gran conseller. Senyora Caterina!
—Sí, capità?
—Ja veu vosté que en el nostre vaixell no mos caben tots els seus soldats. Els desembarcarem en la pròxima cala que trobem. A vosté la durem a un altre lloc més segur, a una ciutat que estiga governada pel seu tio el rei. Podem portar amb vosté com a màxim cinc persones més. Propose que siguen les seues dos dames de companyia i tres soldats de la seua elecció.
—Em pareix raonable. Però hem de fer un viatge més a la meua fragata per tal d’arreplegar els meus objectes personals i les armes dels soldats que m’acompanyaran.
—Per descomptat, senyora. Els meus hòmens ja estan fent-ho. La seua nau no tardarà a afonar-se, i seria una llàstima que la mar s’engolira tots eixos objectes tan útils.
—Capità, li agraïsc que mos haja salvat la vida. Li agraïsc també el seu tracte digne, especialment tenint en compte que vosté és un pirata. El meu tio sabrà recompensar-li-ho generosament. Quant de temps mos costarà arribar a eixa ciutat que vosté diu?
—Dos dies.
—En quina estança m’allotjaré jo mentrestant?
—L’únic camarot que tinc digne de la vostra majestat és el meu despatx personal. Espere vosté per favor un poc fins que Arnau i Claudi el netegen i el buiden. En estos moments, estan fent lloc per a l’equipatge de la vostra majestat. En seguida podrà acomodar-se allí.
	Aquells dos dies que Caterina passà en el vaixell pirata foren molt estranys per a ella. No hi havia dubte que mai havia viscut en aquelles condicions de menjar senzill, poc espai i pocs servents. Estava incòmoda per l’absència de luxe, nerviosa per saber que estava vivint en la boca del llop i avorrida per no tindre res a fer en aquell espai tan reduït. Claudi mai havia vist una persona de l’alta noblesa i tenia molt d’interés per conéixer-la un poc millor. Ella no tenia res més a fer i també sentia curiositat per aquell xiquet pirata que per un costat era tan increïblement hàbil en la lluita i per un altre costat era tan bona persona, amable i atent. Xarraren molt, intercanviaren moltes experiències i es feren bons amics.
	Quan per fi arribaren al port, Claudi acompanyà Caterina fins a la posada i, una vegada que comprovà que allí estaria ben allotjada, li donà un roll de paper, dient:
—En este roll hi ha un mapa que indica el lloc on d’ací a tres mesos arreplegarem la recompensa que vosté mos ha promés.
—Vosaltres m’heu salvat la vida i jo compliré la meua promesa, no ho dubtes.
—Naturalment. Ha sigut un honor i un plaer conéixer-la, princesa Caterina. Estos dies que hem passat junts han sigut per a mi un regal que mai hauria pogut ni tan sols somiar.
—Pirata Claudi, eres la persona més especial i enigmàtica que he conegut en la meua vida. Ara estem despedint-mos i ja no tornaré a vore’t mai més, veritat?
—No crec, senyora. Vosté ho ha de saber millor que jo.
—Quan una persona està condemnada a mort, li concedixen un desig abans d’executar-la. Com que a partir d’ara tu j jo ja no mos tornarem a vore mai, vull demanar-te que em concedisques una última gràcia i em contestes sincerament a una pregunta.
—Si puc, senyora, aixina ho faré.
—Si jo encara estic viva, és gràcies a tu, veritat?
—Sí.
	Caterina mirà Claudi llargament. Era una mirada carregada d’emocions que ningú dels dos expressà. Finalment les llàgrimes començaren a brollar dels ulls de la princesa. Féu un gest que indicava que ja no podia suportar més aquella tensió, i digué:
—Que Déu et beneïsca, Claudi.
—Siga vosté feliç, senyora. Adéu.
	Féu mitja volta i se n’anà cap al seu vaixell.
	Tres mesos després, Claudi anà a una cabanya abandonada que hi havia a la vora d’una selva que estava prop d’una cala deserta. Estava sol i portava roba de llaurador humil. Entrà en la cabanya de fusta i trobà un cofre menut ocult baix del llit. La clau que l’obria estava amagada en la cendra de la llar, tal com s’havia indicat en les instruccions. El xiquet obrí el cofre i comprovà que estava ple de monedes d’or i plata. Es guardà la clau en una butxaca i eixí a inspeccionar els voltants. Torquat sospitava que el rei els posaria una trampa o almenys enviaria un espia. Claudi no trobà cap indici d’una emboscada; només veié un espia, que era un xiquet d’uns onze anys, però tan baixet i flaquet que pareixia més menut. Al principi féu com que no l’havia vist, perquè volia comprovar si hi havia algú més. En assegurar-se que només hi havia aquell espia, Claudi s’abalançà sobre ell i el capturà en un tres i no res.
—Qui eres?
—Ai! Ai! Em fas mal!
—I més que te’n faré si no em contestes! Qui eres?
—Sóc un llaurador humil, tinga vosté pietat de mi.
—Mentira! M’estaves espiant!
—No, senyor. Només el mirava. Ai! Per favor, senyor, no m’aprete tant el braç!
—Això és un avís. No tornes a mentir-me. Qui t’envia a espiar-me?
—Ai! M’envia el capità d’un vaixell anglés. Primer portàrem el cofre a la cabanya, i després m’ordenaren que vigilara qui se l’emportava i el seguira per tal de saber a on anava.
—Per què treballes per a ells?
—Sóc orfe. Mon pare i ma mare moriren fa un any per culpa d’una epidèmia. Uns soldats m’agarraren, em portaren amb ells i em donen menjar a canvi dels meus humils servicis.
—D’espia?
—No, senyor, de qualsevol cosa que necessiten i jo puga fer. Esta és la meua primera missió com a espia.
—Com te diuen?
—Sankutty.
—La teua pell no és blanca com la meua, sinó fosca com la dels indians, però les faccions de la cara no són com les d’ells, sinó molt paregudes a les dels europeus. D’on véns?
—De molt llunt. De l’Índia.	
—Però si açò són les Índies!
—Això pensava Cristòfol Colom quan descobrí estes terres. Però estava equivocat. Es tracta d’un continent nou que hi ha enmig de l’oceà entre Europa i Àsia. Amerigo Vespucci ho demostrà i ara hi ha gent que en el seu honor anomena este continent Amèrica.
—Tot lo món coneix els nadius d’este nou continent com a indians.
—Sí, però eixe nom és un error. Haurien d’anomenar-los americans. Jo sí que sóc indi de veritat.
—Era de suposar que jo agarraria el cofre i me n’aniria al meu vaixell. Quina era la teua missió exactament?
—Seguir-lo a vosté i enviar-los un senyal quan embarcara.
—Quin senyal?
—Fum.
—Estan ací prop?
—Sí. En la següent cala, esperant que salpen per a atacar-los. Sabien que havien d’amagar-se si volien que vostés caigueren en la trampa.
—Quants anys tens?
—Onze.
—Igual que jo. Pots tutejar-me. Em diuen Claudi —digué, oferint-li la mà.
	Sankutty li l’agarrà insegur i preguntà:
—Ara som amics?
—Podria ser. M’hauràs de demostrar que puc confiar en tu.
—Puc anar-me’n?
—Clar que no. Vindràs amb mi al meu vaixell.
—Quan els soldats descobrisquen que no he complit la meua missió, sinó que els he traït, em buscaran i, si m’agarren, em mataran!
—Això em garantix que em seràs fidel, almenys de moment.
—Podria escapar-me.
—Sí, però llavors series un proscrit, perseguit tant pels pirates com pels soldats. No et quedaria ningú que et volguera ajudar.
	Sankutty acatxà el cap amb tristor. Claudi li pegà una palmadeta amistosa al braç i li digué:
—Anima’t, home! Ja voràs com la meua vida no és tan terrible!
	Però en realitat Claudi no volia convertir aquell xiquet en un pirata, sinó que pensava:
—Vull conéixer Sankutty millor i, si resulta ser tan bona persona com pareix, podríem arribar a fer-mos amics. Escapar-me de Torquat seria molt més fàcil amb l’ajuda i la companyia d’un amic. Seria fabulós que tinguera èxit la fugida que planege i conseguírem trobar una manera de viure independents, sense amo!
	Encara que el cofre era menut, pesava molt, perquè estava ple de monedes de metall, però entre els dos el portaren fins a la platja. Allí Claudi féu el senyal convingut, una barca vingué, l’arreplegà i el portà al vaixell, que estava ben amagat en un lloc segur. Només pujar a bord, Torquat preguntà:
—Claudi, qui és este xiquet?
—L’espia que havien apostat per tal de vigilar-mos.
—Per què no l’has matat tu allí mateix?
—Perquè mos pot ser útil. De moment, ja m’ha ajudat a portar el cofre a bord. I a partir d’ara podria fer la faena de grumet que jo ja no faig.
—Necessitem que siga de fiar.
—Jo de moment diria que ho és. Però mos ho haurà de demostrar amb el temps.
—D’acord. Arnau, digues al xiquet què ha de netejar i que comence ja mateix! Claudi, vine amb mi al despatx amb el cofre. Oh, són monedes autèntiques! Tan segurs estaven que les recuperarien?
—Potser la princesa volia de veritat que mos les quedàrem. No em crec que un xiquet inexpert siga el millor espia que la casa reial d’Anglaterra haja pogut trobar.
	Sankutty era baixet i flaquet, però fort, intel·ligent, treballador i obedient. Aprenia ràpidament i feia escrupolosament bé qualsevol faena que li encomanaren. Torquat estava satisfet amb ell i prompte li donà la benvinguda oficial a la tripulació. Sankutty tenia bon cor de veritat i no tardà a convertir-se en el millor amic de Claudi.
	El capità confiava molt en les capacitats de Claudi i els seus atacs eren cada vegada més atrevits. Al Xiquet de la Calavera cada vegada li resultava més difícil conseguir l’èxit en les missions sense que morira ningú. No volia trobar-se en un combat tan ajustat que es vera obligat a matar una persona. Mai havia matat ningú i no estava dispost a fer-ho mai. Havia d’accelerar els seus plans d’escapada.
	Un dia estava Torquat en el despatx amb Claudi, mirant mapes i estudiant possibilitats per al pròxim abordatge. Llavors, li caigué a terra un altre paper més xicotet que hi havia entre els mapes de les illes pròximes. Torquat s’espantà molt, però intentà dissimular-ho. No obstant, Claudi notà la seua alteració i deduí que es tractava d’alguna cosa molt important, segurament un secret que no li voldria haver mostrat. Però amb actitud innocent i com si no passara res especial, s’acatxà, arreplegà el paper i li’l tornà al capità, dient:
—Açò no és un mapa, sinó el dibuix d’una cascada. És bonic, però potser no hauria d’estar amb els mapes.
	El capità somrigué alleugerit i guardà el document en un calaix. Pensava que Claudi no sabia llegir, i ja no sospità res més. Però el xiquet sí que sabia llegir, i d’una ullada havia vist que al voltant del dibuix hi havia un text que explicava com trobar un tesor amagat.
	Un dia tranquil, quan el vaixell estava fondejat en una cala segura, Claudi convencé Torquat que fera a l’hora de sopar una festa en el vaixell per tal de mantindre alta la moral dels pirates. Tot lo món menjà bé aquella nit i tots begueren vi, amb excepció dels dos xiquets, però ningú donà importància a eixe detall. Poques hores després, tots els mariners dormien profundament, inclús els qui haurien d’haver estat de guàrdia. Claudi i Sankutty es ficaren roba de llaurador pobre, agarraren cada u una motxilla amb alguns objectes útils, unes poques monedes i una fogassa de pa. Pujaren a una de les barques i se n’anaren remant a tota velocitat. Quan veieren les primeres llums de l’alba, ja estaven molt llunt del vaixell. Llavors es dirigiren cap a la costa, a la primera cala que trobaren que fóra accessible, amagaren la barca entre els arbustos i entraren en la selva. Estaven cansadíssims, però sabien que la seua vida estava en joc: a estes hores, sense dubte el capità ja s’hauria despertat, hauria descobert que els xiquets havien desertat i estaria organitzant una expedició a fi de buscar-los. Si els trobara, no hi hauria perdó per a ells. Torquat era un home cruel que no coneixia la compassió i no tolerava la traïció. Continuaren caminant, endinsant-se cada vegada més en la selva, fins que finalment es detingueren perquè ja no podien més. Era poqueta nit. Feia quasi vint-i-quatre hores que fugien sense descans. S’assentaren, tragueren un poc de menjar de les motxilles, se’l menjaren amb molta fam, i s’adormiren en seguida.
	Quan l’endemà la llum del sol els despertà, la selva estava tranquil·la. Se sentien molts sorolls d’aus que cantaven, insectes que revolotejaven i altres criatures que feien sonar les fulles dels arbustos quan els fregaven en passar. Però no hi havia sorolls humans, que eren els perillosos. L’ombra verda era acollidora, les flors pareixia que els somreien. Uns pocs rajos de sol penetraven entre les fulles, il·luminaven tot lo que tocaven i ho inundaven de color i vivacitat. Per primera volta en la vida, Claudi sentí una felicitat tan intensa que pareixia que explotaria perquè no li’n cabia més en el cos. Per l’expressió que Sankutty feia, segurament ell també estava sentint una cosa pareguda.
—Que bonic!
—Sí.
—Saps on estem?
—En una selva preciosa.
—Ha, ha, ha! Això ja ho sé jo també! Vull dir...
—Ja sé què vols dir.
—Ah, sí? I què vull dir?
—Vols preguntar-me on estem.
—Ha, ha, ha! Mira que eres sabut! Això és lo que t’acabe de preguntar!
—Ha, ha, ha! Sí. Però és veritat que sé lo que vols dir.
—Ha, ha, ha! I em contestaràs algun dia a la meua pregunta?
—Ha, ha, ha! Per què?
—Que per què t’ho pregunte?
—No: per què t’he de contestar?
—Ha, ha, ha! Perquè normalment es contesta a les preguntes que et fan!
—Però hui no és un dia normal. Ha, ha, ha!
	Els entrà un atac de rialles i es passaren uns minuts sense poder parar de riure. Quan per fi es tranquil·litzaren, Sankutty preguntà:
—Creus que estem salvats?
—Sí.
	S’abraçaren ben fort, amb una alegria tan gran que pareixia que el cor anava a eixir-los del pit. En acabant, Sankutty comentà:
—Podríem haver-li agarrat més monedes a Torquat. No comprenc per què insistires que n’agarràrem només unes poquetes.
—Perquè pesen molt i mos haurien molestat en la nostra fugida. De res mos serviria ser rics si el capità mos capturara.
—Ja. I ara què? Seguim sent pobres. No podem viure sols en esta selva.
—Mira —digué Claudi amb un somrís pillet mentres treia un paper de la motxilla.
—Un dibuix d’una cascada i unes lletres?
—Saps llegir?
—Clar que no! I tu?
—Jo sí.
—Què diuen les lletres? És important, veritat? Si no, no li ho hauries furtat a Torquat ni m’ho estaries mostrant ara.
—Efectivament. Són les indicacions per a trobar un tesor en esta illa. Està amagat en una vall al nord de la selva, molt prop de la cascada del dibuix.
—I per què tantes lletres en compte d’un mapa?
—Supose que per a evitar que persones com tu el puguen entendre.
—Doncs, a què estem esperant?
	Els dos amics es posaren en marxa. Hores després arribaren al peu d’una montanya i Claudi es parà, desconcertat. Sankutty li preguntà:
—Què passa?
—Segons les indicacions, hem de seguir recte, però no sé com. Ací s’acaba el camí. Pareix com si algú haguera posat ahí eixa montanya a fi d’impedir-mos el pas.
	Durant un temps estigueren explorant els voltants, fins que finalment trobaren l’entrada a una cova que estava molt ben dissimulada per un arbust que la tapava per complet. Els costà un gran esforç apartar les rames i travessar el fullatge, però finalment ho conseguiren. Una vegada dins comprovaren que no era exactament una cova, sinó un túnel, que devia ser molt llarg perquè no es veia la fi. Claudi digué:
—Açò està més fosc que la gola d’un llop. No es veu absolutament res. Aixina no podem seguir endavant. És massa perillós avançar si no sabem on xafem.
	Llavors fou Sankutty qui somrigué amb satisfacció i tragué de la seua motxilla un tros de tela preparat per a fer una torxa. L’embolicaren en la punta d’un pal i l’encengueren. Ara podien vore que es tractava clarament d’un túnel artificial, perquè les parets estaven tallades en la pedra de forma rectilínia, amb una altura i una amplària constants.
—Caram! Qui haurà fet açò? Fan falta anys per a obrir un túnel com este amb el pic i la pala!
—És veritat. Mira! Cauen gotes del sostre.
—Sí. I en terra hi ha tolls. Vés amb molta precaució de no esvarar.
—Uf! Açò es complica. Ací el camí es bifurca perquè hi ha un passadís cap a la dreta. Ara per on tirem?
—Sempre recte. Aixina no mos perdrem.
—Què és això?
—Què?
—No ho has sentit?
—Ara sí! Què és?
—Pareixen passos.
—Sí, passos d’una criatura gran i pesada.
—I s’estan acostant a nosaltres!
—Ai, ai! Tinc molta por!
—Corre!
	Els xiquets amollaren a córrer. La criatura que els perseguia havia de ser verdaderament enorme, perquè el terra tremolava molt cada vegada que una de les seues pates tocava el terra. Estranyament, la criatura venia des de darrere d’ells, la qual cosa necessàriament significava que havia aparegut pel passadís, perquè amb la seua grandària no podria haver travessat el fullam tan espés dels arbustos de l’entrada. Els seus passos se sentien cada vegada més i més prop. Els xiquets estaven aterrits. De colp, Claudi entropessà, la torxa li caigué de les mans, anà a parar a un toll i s’apagà. Es féu una foscor total. Ara sí que estaven perduts! Continuaren arrastrant-se per terra a palpentes, sense saber a on anaven, però en tot cas apartant-se del monstre que estava ja tan prop que podien sentir-li la respiració. El monstre es parà al seu costat. Els xiquets podien sentir la calor d’un alé bestial sobre els seus cossos banyats i plens d’arrapades. Mai en la vida havien tingut tanta por.
—Per favor! Tin pietat! No mos devores!
	Per a la seua immensa sorpresa, la criatura començà a riure a carcallades.
—Menjar-vos, jo? Ha, ha, ha! Quin fàstic! Clar que no! Jo no menge carn, i menys encara la dels humans!
	El monstre parlava com un ser humà. Tenia una veu d’home profunda i tan potent que no hi havia dubte que provenia d’un cos enorme. Els xiquets estaven tremolant de cap a peus.
—Què feu ací? Per què heu entrat en este túnel?
—Mos hem perdut. Estem fugint d’un pirata roín —contestà Claudi.
—Puc olorar la teua mentira, xiquet! Si vols viure, dis-me la veritat! —rugí el monstre d’una manera aterridora.
—És cert que estem fugint d’un pirata roín. I la veritat és que no estic segur si mos hem perdut. Estem buscant un tesor que està amagat per ací prop, al costat d’una cascada.
—Aixina que sou uns lladres!
—No, no!
—Ah, no? I per a què voleu eixe tesor, si no? És que és vostre?
—No és nostre, sinó del pirata roín, que li diuen Torquat. Som òrfens. Si trobem el tesor, usarem eixos diners per a fundar un orfenat i cuidar bé d’altres xiquets òrfens.
—Bé, en eixe cas vos deixe passar. Continueu tot recte i trobareu l’eixida. Bona sort.
—Un moment! No te’n vages, per favor! A fosques no podem anar pel túnel. Mos ajudes a eixir?
—Bé. Agarreu-me del dit. Per ací.
—Com te diuen?
—Stéfano.
—Què eres?
—Sóc un ogre.
—Ai, ai! Però si els ogres són uns gegants lletgíssims que mengen carn humana!
—Sóc molt més gran que vosaltres, sí, però no menge carn humana. No hauríeu de creure tot lo que vos conten.
—I eres lleig? Tinc por de vore’t quan arribem a la fi del túnel.
—Jo crec que no sóc lleig. Però això ho haureu de dir vosaltres.
	De colp veieren llum al final del túnel. Se sentia un soroll atronador, com si tot un oceà estiguera caient damunt d’una pedra dura.
—Què és això?
—És la cascada que tapa l’altra entrada del túnel.
—Com la travessarem?
—Per un costat cau molt poca aigua. Vos banyarà, però no vos esclafarà.
	En arribar a l’entrada del túnel ja hi havia molta claror i els xiquets es giraren per tal de mirar l’ogre. Era tan gran com tres o quatre hòmens adults. El seu cabell era negre i li arribava pels muscles, però no tenia barba. Tenia una cara molt simpàtica i de bona persona. La seua pell era tan fina que més bé pareixia un xiquet que un adult. Els dos xiquets el miraven amb els ulls i la boca molt oberts.
—Què? Sóc tan horrible com diuen les llegendes?
—No. Eres guapo.
—Sí. I enorme!
—Ha, ha!
—Quants anys tens, Stéfano?
—Tres-cents.
—Uau! Llavors eres vellíssim! No ho pareixes!
—D’això res! Sóc un jovenet. Encara no m’ha eixit la barba.
—Com? Com pot ser?
—Els ogres vivim més de mil anys. Per les cares que feu, ja veig que no ho sabíeu. Però no vos pareu ací. Travesseu esta cortina d’aigua i voreu.
	Els xiquets avançaren per on Stéfano els indicava i no es banyaren molt, només una dutxa ràpida. En passar a l’altre costat de la cascada, es quedaren de pedra. Estaven en la vall més paradisíaca que et pugues imaginar. El lloc on queia la cascada formava un llac fondo d’aigua netíssima i completament transparent, que gràcies a les algues tenia un color verd esmaragda encisador. Els xiquets sentiren un desig irresistible d’escabussar-se en ella i també de beure-la, com si tingueren més set que mai. L’ogre veié l’ànsia en les seues caretes il·luminades, somrigué i digué:
—Què esteu esperant? Vinga! Nadeu i voreu que bona està.
	Sense pensar-s’ho més, deixaren en terra les motxilles i la roba i es llançaren de cap a aquella aigua fresca i deliciosa. Quin plaer tan renovador i vivificant! Després d’una bona sessió de nadar, bussejar i jugar xapotejant, per fi eixiren a la vora de l’aigua per a eixugar-se al sol damunt d’una roca llisa. Quina tranquil·litat! Quin benestar! Com es pot ser tan feliç en esta vida? Estigueren aixina un temps més, tombats amb els ulls tancats, amb les seues ànimes revolotejant en el sèptim cel. Finalment obriren els ulls, miraren Stéfano, que somreia satisfet, i li preguntaren:
—Esta aigua és màgica? És esta, potser, la font de la joventut de la qual parlen les llegendes?
—No ho sé. Però la veritat és que mai he vist unes aigües tan pures ni em sent tan feliç com quan vinc ací a banyar-me.
	Els dos xiquets assentiren, entusiasmats. Llavors els seus ulls començaren a explorar la selva que els envoltava. Quantes tonalitats de verd, cada una més bonica que l’altra, totes brillants i plenes de vida! Els pardals cantaven unes melodies tan dolces i simpàtiques que no es podia demanar més. La selva sencera pareixia donar-los una calorosa benvinguda.
—Hi ha feres perilloses ací?
—No, que jo sàpia. Esta vall està tancada per la montanya i no té més accés que pel túnel.
—Però del llac ix un riu que corre cap avall. No hi ha tampoc accés des d’allí baix?
—No. Estem rodejats per totes bandes de parets verticals de montanya. Uns quants quilòmetres més enllà, el riu desapareix per un forat en la roca.
—En esta vall qui viu?
—Ni humans, ni ogres. Només plantes i animals menuts, no perillosos.
—Tu eres el guardià d’este paraís?
—Sí. Com ho has endevinat?
—Perquè se’t nota! Per què mos has deixat passar a nosaltres?
—Perquè he vist que teniu bon cor.
—Però hi ha una cosa que no entenc. El capità vingué ací a colgar el seu tesor. Ell no té bon cor. Per què el deixares passar a ell?
—Aquell dia no estava jo per ací. Me n’havia anat d’excursió. Ell hi entrà i n’eixí en un dia. D’això ja fa molts anys. Moltes vegades he lamentat aquell descuit meu. També per això vos he deixat passar: d’esta manera podré reparar aquell error meu.
—Com?
—Permetent que vos emporteu el tesor, vosaltres que li donareu un bon ús a les riqueses. I assegurant-me que d’ara endavant ja mai ningú entre a destorbar la pau d’este lloc sagrat.
	Claudi tragué el mapa de la seua motxilla, el consultà atentament i digué:
—El tesor hauria d’estar ahí, entre eixos tres arbres alts. Mos ajudes a desenterrar-lo?
	Efectivament, en el lloc indicat trobaren un cofre molt gran, de fusta massissa, que pesava moltíssim. Com a mínim una tona. Sense l’ajuda de l’ogre, mai haurien pogut endur-se’l.
—Uf! Pesa una barbaritat! Segur que el capità el portà ací amb un carro i amb l’ajuda d’uns quants hòmens forts. Mos ajudaràs tu a transportar-lo?
—Ara vos convé descansar. Ha sigut un dia molt llarg. Mentres sopeu, vull que em conteu amb detall els vostres plans. Si estic d’acord amb lo que voleu fer, vos ajudaré.
	Stéfano tenia raó. Ja era poqueta nit i prompte estarien a fosques. Els xiquets tenien encara pa en les seues motxilles, però preferiren menjar algunes de les fruites tan apetitoses que la naturalea oferia generosament en aquell edén idíl·lic. Eren sucoses, dolces i absolutament delicioses. Llevaven al mateix temps la set i la fam; omplien la panxa però sense donar sensació de pesadesa. Quan ja estaven satisfets, Claudi digué:
—M’he passat quasi tota la vida en l’orfenat, treballant com un esclau i fent plans per a escapar. Després em passí dies fugint, pensant només que volia avançar ràpidament per tal que no m’agarraren. A continuació m’enrolí en el vaixell pirata, i al principi no pensava en altra cosa que aprendre-ho tot tan ràpidament com fóra possible per tal que el capità m’acceptara en la seua tripulació, perquè sabia que la meua vida depenia d’això. Fins ara, mai havia tingut elecció. Fins ara, mai hauria tingut sentit que jo em qüestionara què vull fer en la vida. Quan tu abans m’has preguntat per a què volia jo el tesor, he descobert que no ho sabia, que jo mai m’ho havia plantejat. He improvisat i t’he contestat la primera cosa que m’ha vingut a la ment, amb la intenció de salvar la vida. Però ara que reflexione en calma, comprenc moltes coses. Tota la meua vida ha sigut un esforç constant per la mera supervivència. Ara que per fi tinc opció, veig que sobreviure o ser ric no són objectius que servisquen per a donar sentit a la vida. Ara tinc diners i puc decidir què vull fer amb el meu temps i el meu treball. Tinc clar que vull dedicar-los a fer alguna cosa que em faça sentir orgullós de mi mateix. El dia que jo muiga i me’n vaja d’este món, vull tindre la satisfacció de saber que ha valgut la pena, que he fet alguna cosa de profit, que he contribuït amb el meu granet d’arena a fer que este món siga un lloc un poquet millor. Tinc clar que vull dur endavant la idea de l’orfenat.
—I tu, Sankutty? Què en penses?
—A mi em passa una cosa pareguda. Mai m’he preguntat pel sentit de la vida, perquè cada dia vivia amb un gran risc de perdre-la. Els meus pares han mort, i per tant sé per experiència que ser orfe provoca el dolor més terrible del món. Fins hui jo no sabia què és un orfenat, però ara que Claudi parla d’això, estic convençut que vull ajudar-lo amb el seu projecte per tal d’alleugerir el patiment d’altres xiquets que han tingut una desgràcia com la nostra.
	Stéfano estava commogut. Amb els ulls plens de llàgrimes d’emoció, digué:
—Teniu cors bons i purs. Vos ajudaré en tot lo que puga. Demà mos emportarem el cofre d’ací. Ara dormiu.
	L’endemà, quan es despertaren, la primera cosa que feren fou escabussar-se de nou en les aigües cristal·lines del llac. A continuació es desdejunaren amb més fruites saboroses i aromàtiques. Després obriren el cofre per tal de comprovar si contenia les riqueses que suposaven. En alçar la tapa, els seus ulls s’engrandiren com plats. Estava ple de monedes brillantíssimes d’or i plata; també hi havia moltes pedres precioses de classes diferents: diamants transparents, robins rojos, esmaragdes verdes, perles que lluïen amb tots els colors de l’iris, i moltes altres gemmes esplèndides.
	Durant un temps es quedaren els tres allí amb la boca oberta, observant meravellats tots aquells objectes tan brillants i increïblement bonics. Finalment, Stéfano preguntà:
—Com vos gastareu totes estes riqueses immenses?
	Era una pregunta trampa, per tal de comprovar la bona intenció dels xiquets. Claudi contestà immediatament, amb el to de veu de les persones que tenen les idees molt clares:
—No mos ho gastarem tot de colp!
—Per què?
—Si arribem a un poble amb les butxaques plenes de diners, la primera cosa que faran serà matar-mos per a furtar-mos-els.
—I llavors, què penseu fer?
—Amagar el cofre en un altre lloc on Torquat no el puga trobar, agarrar només unes poques monedes i de moment anar vivint amb això. La intenció és viure del nostre treball, de forma humil i senzilla. Els diners els usarem només en casos excepcionals, quan calga atendre els òrfens que cuidarem.
	A Stéfano li paregué una idea excel·lent. Es posaren en marxa. L’ogre portava el cofre com si no pesara gens. Quan estaven travessant el túnel, sentiren la veu de Torquat, que deia:
—Ací està l’entrada! Fiu el mapa perquè tenia por d’oblidar el camí, però no l’he oblidat. Enceneu les torxes! Entrem! Prepareu les vostres armes: no vull sorpreses.
	Claudi i Sankutty es ficaren a tremolar:
—Nosaltres no tenim armes. Estem perduts!
—D’això res —contestà Stéfano mentres deixava el cofre en terra—. Espereu ací, amagats darrere del cofre, no siga que vos pegue alguna bala perduda. Els aguaitaré ací, enmig del túnel, en plena foscor, i ja voreu com els sabré espantar. He, he, he!
	Els pirates avançaven a la llum de les torxes i amb les armes en les mans, preparats per a la lluita en qualsevol moment. Abans que pogueren il·luminar el lloc on ell estava, l’ogre féu un alarit potentíssim que atronà pel túnel, ressonà en les parets de pedra i féu tremolar la montanya sencera. Tots els humans que hi havia en el túnel llançaren un crit d’espant. Els xiquets sabien que era el seu amic Stéfano, però es ficaren a tremolar darrere del cofre. Alguns pirates es cagaren en els pantalons. Altres pegaren a fugir. A alguns els caigueren a terra les armes i les torxes que portaven en les mans. Els pirates havien demostrat sovint la seua valentia en la batalla, però molts d’ells tenien por als fantasmes i a altres criatures sobrenaturals. Torquat es reféu en seguida i amb veu poderosa digué als seus hòmens:
—Jo tampoc sé quin soroll és eixe, però no crec en màgies ni en supersticions. Això són només contes que les dones velles s’inventen per tal d’espantar els xiquets crèduls. Dispareu al punt d’on ha vingut el crit!
	Els mosquets tronaren. Les bales xiularen per l’aire. Algunes d’elles arribaren al seu blanc, però rebotaren en la pell de Stéfano. Tu t’hauries pogut imaginar que seria tan dura? Els xiquets no s’ho esperaven, i estaven impressionats. Els pirates també veieren que les bales havien rebotat i suposaren que el seu enemic duia una armadura. Tornaren a disparar, i esta vegada quasi tots els tirs encertaren. L’ogre rugí aterridorament. Una de les bales li havia pegat en la cara i li havia fet un poc de mal: una arrapadeta en la galta! Esta vegada els pirates no tremolaren, sinó que es posaren en guàrdia imaginant-se que el monstre els atacaria. Efectivament, Stéfano els envestí amb la fúria d’un bou enfadat. D’una sola punyada envià un pirata volant cap arrere, el qual en el seu vol tombà quatre o cinc dels seus companys. Ara pogueren els pirates vore que s’enfrontaven a un gegant. La seua força descomunal i la seua invulnerabilitat a les bales feren que Torquat s’ho pensara millor i ordenara la retirada. L’ogre no els perseguí, sinó que agarrà les armes que els havien caigut i les doblegà fent una bola amb elles. Imagina-t’ho: el metall d’espases i mosquets el doblegà com si fóra plastilina!
	Stéfano tornà al cofre amb un somrís de satisfacció. Els xiquets el miraven amb els ulls com plats.
—Les bales no t’han fet res!
—No.
—I veus en la foscor!
—Perfectament.
—Encara que no tingues torxa i encara que no hi haja ni un sol raig de llum?
—Inclús en la foscor absoluta veig bé.
—Uau! —exclamaren les dos veus infantils a cor.
—He, he, he! Pareixeu una miqueta impressionats. Què? Continuem? —preguntà alegrement, mentres agarrava el cofre amb les seues mans enormes.
	Però els xiquets continuaven allí quets com estàtues, mirant-lo amb la boca oberta. Stéfano soltà una carcallada divertida i digué:
—Au! Apa! Anem!
	D’un bot sobresaltat, els dos xiquets es posaren en marxa. Quan arribaren a l’eixida del túnel, Stéfano deixà el cofre en terra, agarrà una pedra enorme i la col·locà davant de l’entrada, de forma que la tapara per complet.
—Per què fas això?
—Per a que al capità pirata se li’n vagen per a sempre les ganes de tornar a este lloc.
	Amb això Stéfano demostrà que a banda de fortíssim, també era molt intel·ligent. Efectivament, ni un dels pirates havia mort, però Torquat perdé la mitat dels seus hòmens. Els qui havien fugit al principi de la lluita, no s’atreviren a tornar, perquè sabien que el capità els castigaria molt severament o inclús els mataria per covards. Molts dels qui havien lluitat contra l’ogre havien perdut el seu valor; coneixien Torquat i sabien que no es rendiria, sinó que prompte voldria tornar i atacar el monstre de nou, però havien comprovat que era massa fort i no tenien ganes d’enfrontar-se a ell una altra vegada, així que desertaren aquella mateixa nit, mentres Torquat dormia.
	Pocs dies després, Torquat tornà al túnel amb tots els hòmens que li quedaven i amb un pla d’atac formidable. Portaven inclús un canó. Quan Torquat descobrí la roca enorme que taponava completament l’entrada, començà a dir moltes malediccions i paraulotes horribles: tan lletges, tan lletges que no te les repetiré. Durant setmanes estigueren buscant un camí alternatiu que els conduïra a la vall que hi havia a l’altra banda del túnel, però fou impossible trobar-lo, perquè la vall estava completament rodejada de montanyes molt altes amb parets de pedra vertical. Finalment, el capità es rendí i tornà al seu vaixell. De colp, per primera volta en la seua vida, se sentia vell i derrotat. Mai més tornà a ser el qui havia sigut. Anys després, morí sol, vell, malalt, arruïnat i amargat.
	Una vegada taponat el túnel, Stéfano s’assentà damunt del cofre i preguntà:
—Bé, i ara què? A on anem?
—Busquem un poble tranquil al costat d’una selva —contestà Claudi—. En la selva amagarem el cofre. I tu viuràs allí també, ben prop de nosaltres, però fora de la vista dels adults locals que podrien tindre por de tu.
—Bona idea.
	L’endemà trobaren el poble ideal. Tingueren molta sort, perquè al costat de la selva hi havia una cabanya de llenyater abandonada, a només dos quilòmetres del poble. Mentres l’ogre amagava el cofre en la selva, els xiquets anaren al poble i preguntaren a la primera persona que trobaren:
—Per favor, on està l’ajuntament? Volem parlar amb l’alcalde.
—Este poble és tan xicotet que no té ajuntament. L’alcalde és el ferrer. Sa casa és la tercera de l’esquerra.
—Gràcies, senyora!
	La casa del ferrer era també el seu taller. Allí estava l’home treballant. Tenia un bigot espés com el d’una morsa i uns braços tan musculosos que més bé pareixien cames.
—Bon dia, senyor ferrer! És vosté l’alcalde?
—Sí. I vosaltres qui sou? No sou de per ací.
—No. Venim de molt llunt. Hem vingut a viure i treballar ací. Jo sóc Claudi, orfe de tota la vida.
—I jo sóc Sankutty, orfe des de fa un any.
—Hauríeu d’estar en un orfenat. Però en este poble no n’hi ha, aixina que aneu-vos-en a un altre lloc.
—Ja som fadrins i podem treballar per a guanyar-mos la vida. Si no hi ha cap orfenat en este poble, ja és hora que n’hi haja un. Nosaltres acollirem els òrfens que trobem. Sabem què és ser orfe i sabrem com cuidar-los.
—On penseu viure?
—Hem vingut a demanar-li permís per a viure en la cabanya abandonada que hi ha a la vora de la selva.
—Caldrà reparar-la.
—Sabem fer eixa faena.
—I de què penseu viure vosaltres i els possibles òrfens que acolliu?
—Sabem cultivar el camp. Si vosté mos dóna permís per a cultivar les terres abandonades que hi ha al voltant de la cabanya, podrem viure de la nostra faena.
—Necessitareu almenys unes poques ferramentes de llaurador, i unes poques llavors.
—Ací tenim unes poques monedes per a comprar tot això.
—Les heu furtades!
—Les hem estalviat! Mos les hem guanyat treballant de valent.
—Està bé. Vos done un permís provisional. Si demostreu que sou treballadors i no furteu ni molesteu ningú, podreu quedar-vos definitivament.
—Moltes gràcies, senyor! —digueren els dos xiquets, pegant bots d’alegria.
	Els següents dies, Claudi i Sankutty tingueren molta faena arreglant la cabanya. Amb l’ajuda de Stéfano, acabaren molt ràpidament i la deixaren com a nova: senzilla, però acollidora. També des del primer dia es dedicaren a cultivar el camp sembrant diverses plantes. De nit, l’ogre feia molta faena per tal d’ajudar els xiquets a posar en producció les terres tan prompte com fóra possible. De dia, l’ogre no es deixava vore fora de la selva, però aprofitava per a arreplegar fruites amb les quals donava menjar als xiquets mentres acabaven de créixer les verdures, fruites i cereals que estaven cultivant.
	Dos mesos després, un diumenge, l’alcalde s’acostà per allí, esperant trobar-se la cabanya encara en ruïnes i els xiquets mig morts de fam o desapareguts. Però en compte d’això, veié una cabanya de fusta preciosa, molt polida, com si fóra nova. Els horts i camps de cultiu donaven alegria als ulls, de tan ben cuidats que estaven. L’alcalde no s’ho podia creure. Allò era un miracle! Estava clar que els xiquets eren forts, fadrins, treballadors i sabien fer perfectament la faena, però no obstant pareixia mentira que hagueren conseguit tants progressos en tan poc de temps. Els trobà birbant amb molta traça, amb moltes ganes i sense cansar-se. Quan ells el veieren, pegaren un bot d’alegria, deixaren immediatament la faena i s’acostaren a ell corrent i amb un somrís d’alegria.
—Senyor alcalde!
—Bon dia, xiquets.
—Bon dia, senyor.
—Estic impressionat. Heu convertit unes terres abandonades en un hort modèlic. Açò és tan bonic que pareix més bé un jardí que un camp de cultiu. Enhorabona!
—Moltes gràcies, senyor.
—He observat que veniu molt poc pel poble a comprar coses de menjar. Però la majoria dels vostres cultius encara no han començat a produir. Què mengeu?
—En la selva arrepleguem fruites, arrels i tot lo que trobem.
—Com vos dóna temps a fer-ho tot?
—No parem, senyor.
—Ja ho veig. Com està el tema de l’orfenat? Encara voleu arreplegar xiquets abandonats?
—Sí, clar!
—Podríeu fer-vos càrrec d’ells?
—Depén de quants siguen i de l’edat que tinguen.
—Hui ha aparegut un bebé abandonat a la porta de ma casa.
—Està encara en edat de mamar?
—Sí.
—Mos agradaria molt quedar-mos-el, però nosaltres no tenim llet.
—Jo tinc tres cabres. Vos en puc deixar una per a que la tingueu amb vosaltres mentres el bebé necessite la seua llet.
—Perfecte! Llavors mos el quedem!
—Molt bé. La meua dona vos el durà esta vesprada. Adéu.
—Adéu, senyor alcalde!
	La dona de l’alcalde els portà la criatura i tota la roba de bebé que havia pogut arreplegar. Al principi es passava per allí cada dos o tres dies per tal de vore com estava la criatura. Com que veié que els xiquets la sabien cuidar perfectament, deixà d’acudir amb tanta freqüència. Però almenys una vegada al mes els feia una visita, i cada vegada estava més admirada, en part perquè el bebé creixia de pressa, fort i sa, i en part també perquè els tres òrfens pareixien realment feliços.
	Prompte es corregué la veu que allí hi havia un orfenat bo on els menuts estaven ben atesos, i a poc a poc la cabanya començà a omplir-se de xiquets i xiquetes de diverses edats. Treballaven a muntó, però gràcies al seu coneiximent i al seu esforç, podien viure del seu treball: no necessitaven gastar les riqueses del tesor, que tenien guardades per a casos d’emergència, ni tampoc depenien de la caritat de la gent del poble. Claudi i Sankutty tractaven tots els òrfens amb afecte sincer i els sabien educar per tal que arribaren a ser bones persones, gent treballadora i responsable.
	A poqueta nit, gitaven els òrfens en el llit i poc després els despertaven i els portaven a la selva, a fi de fer companyia a Stefano, qui disfrutava molt de la companyia de les bones persones, i especialment dels xiquets. Els nouvinguts, com que no el coneixien encara, li tenien por el primer dia, però en seguida s’acostumaven a ell i prompte el volien tant com si fóra de la família. En les nits de lluna era molt divertit vore el gegant tombat en terra, amb una dotzena de xiquets i xiquetes escalant pel seu cos i també per la seua cara com si escalaren una montanya, tots rient i cridant d’alegria.
	De tant en tant, algú del poble s’acostava a l’orfenat per a dur-los un pastís, o un pollastre, o roba que ja no necessitava. Els visitants sempre se sorprenien quan veien l’alegria i el bon ambient que hi havia en aquella granja. A vegades, els xiquets més menuts els parlaven del gegant, però la gent no els creia, sinó que pensava que les criatures parlaven sobre els seus somnis, perquè sempre contaven que veien el gegant en la selva després d’haver-se gitat a dormir en els seus llits.
	Pocs anys després, algunes persones del poble agafaren el costum d’anar en el seu temps lliure a l’orfenat de visita, per tal de passar un temps agradable amb aquells xiquets tan simpàtics que estaven sempre alegres i ho tenien tot tan net i ordenat. La gent se sentia tan a gust que solien portar algun regal útil, com per exemple un corderet, o roba, o ferramentes. D’esta manera, la granja començà a tindre també un ramat d’ovelles, cabres i altres animals. Claudi, Sankutty i els xiquets vivien de manera senzilla, però no eren pobres, perquè no patien necessitat. No els sobrava res, però tampoc els feia falta recórrer a les reserves del cofre.
	Passaren els anys. Els òrfens anaven fent-se fadrins, però en compte de voler escapar-se d’allí tan prompte com foren majors d’edat (que és lo que solia passar en qualsevol altre orfenat), lo que volien era quedar-se a viure allí per a sempre, amb la seua família adoptiva tan meravellosa, en aquella granja màgica on tot lo món era tan feliç. En lloc d’anar-se’n, es construïen una casa prop de l’orfenat i allí fundaven la seua família i es dedicaven a fer la seua faena. Com que en l’orfenat cada u aprenia l’ofici que més li agradava, amb el temps allò es convertí en un autèntic poble amb centenars d’habitants i professionals de tots els oficis.
	Un dia arribà a l’orfenat una xiqueta forastera d’uns nou anys i preguntà a la primera persona que trobà, que era un home fadrí i templat:
—Hola. És este el poble de l’alegria?
—No crec. No conec cap poble amb eixe nom.
—Ha de ser ací. M’han dit que el poble de l’alegria és un lloc al costat de la selva. M’han dit que hi ha moltes cases construïdes al voltant d’un orfenat, i que en eixe poble tot lo món és feliç.
—Doncs sí, ha de ser ací, perquè la descripció encaixa perfectament.
—De categoria! Per favor, pots dir-me on està l’orfenat?
—És eixa casa. Per què vols saber-ho?
—Perquè vull viure en l’orfenat.
—Com és això? No pareixes pobra.
—No ho sóc.
—Tens família?
—Sí.
—T’has escapat de casa?
—Sí. Vull viure amb vosaltres. Per favor, pots dir-me on puc trobar Claudi o Sankutty? Vull demanar-los que m’accepten en el seu orfenat.
—Jo sóc Claudi. Però no pots viure amb nosaltres. Has d’estar amb els teus pares. Ells saben on estàs?
—No crec.
—Doncs segur que estaran molt preocupats per tu. Has de tornar a casa immediatament. Vius molt llunt?
—A dos hores de camí a peu.
—T’acompanye.
	Quan la família de la xiqueta conegué Claudi, es quedaren impressionats pel seu caràcter tan amable, pacífic i segur d’ell mateix. Decidiren anar-se’n tots a viure al poble de l’alegria.
	Saps per què la gent era tan feliç en aquell poble? Perquè les decisions no les prenia una persona que manara, sinó tots junts, en reunió plenària. Tot lo món votava: hòmens i dones, adults i xiquets. L’objectiu principal era buscar el bé comú sense perjudicar ningú, sempre respectant la naturalea. Esta manera de viure i de conviure feia tan felices les persones que en poc de temps els altres pobles de l’illa començaren a imitar-la. La gent d’aquella illa descobrí que estimar-se i ajudar-se mútuament és molt més pràctic i agradable que desconfiar i abusar els uns dels altres. Aixina és com visqueren sempre feliços durant segles i segles.
	Fa uns 500 anys que ocorregueren estes coses i ja haurien d’estar més que oblidades, però encara hui en dia circula una llegenda que diu que en el Mar Carib hi ha una illa menuda que no ix en els mapes. Es diu que és una illa paradisíaca on ningú és pobre ni ric, sinó que tots són feliços i viuen en harmonia. Conta la llegenda que en aquelles selves tropicals viu un gegant invencible que protegix els habitants dels qui intenten atacar-los. Diuen que hi ha colgat en algun lloc un tesor fabulós de valor incalculable. Conten també que el mític jardí de l’Edén (sí, eixe que tot lo món busca des de fa mil·lennis però que ningú ha pogut trobar) està precisament allí, amagat entre montanyes altíssimes, i que si visqueres en eixe jardí meravellós, no et faria falta treballar per a viure en completa felicitat, perquè la naturalea te dóna tot lo que necessites.
	Tu creus en les llegendes?




FINAL





agraïments:

al meu fill
per motivar-me a escriure estos contes

a ma mare
per estes il·lustracions tan meravelloses

al meu germà
per les teues valuoses aportacions tècniques i artístiques

a Toni
perquè gràcies a la teua ajuda desinteressada, este llibre ha quedat molt millor